Les galàxies, aquestes agrupacions immenses de milers de milions d’estels, gas i matèria obscura, són peces clau per desxifrar el misteri de l’evolució de l’univers i entendre com s’arriba de la sopa primordial d’hidrogen del Big Bang fins a la complexitat de la vida que coneixem a la Terra i qui sap si en altres llocs.
A principis dels anys 20 del segle XX, Edwin Hubble va demostrar, sense cap mena de dubte, que les galàxies es trobaven més enllà dels límits de la Via Làctia i que la nostra només era una dels bilions d’altres galàxies que emplenen l’Univers. Vam començar a observar-ne de dimensions i formes variades, algunes espirals, altres el·líptiques, algunes completament irregulars. Però recentment hem descobert que tenen un element comú: totes o gairebé totes amaguen en el seu centre un forat negre de dimensions descomunals, anomenats forats negres supermassius, i guarden una estreta relació en com la galàxia s’ha format i ha evolucionat en el temps.
El que es troba al cor de la Via Làctia, anomenat Sagittarius A*, té una massa aproximada de 4 milions de vegades la massa del nostre Sol. Galàxies més grosses que la nostra tenen al seu centre forats negres que poden arribar a fer milers de milions de vegades la massa del Sol. En galàxies més petites s’ha descobert recentment que la dimensió del forat negre supermassiu central també disminueix proporcionalment. Un bon exemple, que s’ha estudiat amb observacions del Telescopi Espacial Hubble, és el de la galàxia nana Henize 2-10 situada a uns 30 milions d’anys llum de nosaltres. A aquesta distància relativament pròxima, el Hubble és capaç de distingir força acuradament el seu cor, on es troba el forat negre d’interès.
Un equip liderat per Amy Reines, de la Universitat de Montana State, va demostrar, el 2011, la presència d’aquest forat negre amb una massa estimada al voltant d’1 milió de vegades la massa del Sol. Noves observacions recents efectuades pel mateix equip amb el Hubble han permès evidenciar un fenomen inesperat, l’existència d’un potent corrent de gas escapant del forat negre i dirigint-se cap a una zona situada a uns 230 anys llum on alimenta la formació de nous estels, tal una mànega que rega un jardí sembrat.
Fins ara crèiem que els forats negres només eren capaços de destruir tots els estels que s’hi acostàvem i que, a més, l’escalfament del gas que cau en espiral cap al seu centre provoca una radiació d’energia tan potent que suprimeix tota capacitat de formació estel·lar al seu voltant. Ara tenim la prova que certs forats negres també poden ser uns recicladors a escala còsmica, ja que afavoreixen la formació de nous estels joves a partir del gas d’estels antics que el forat negre ha destruït. Les dimensions modestes del que es troba a Henize 2-10 també són clau, ja que en ser més petit no té la potència dels seus similars més massius i expulsa el gas a la temperatura adequada per la creació d’aquests nous estels.
Aquest sorprenent resultat obre una nova via per arribar a entendre els mecanismes que permeten la formació de les galàxies i dels forats negres supermassius en el seu centre. Com en el cas de l’ou i la gallina, encara som lluny de saber qui va arribar primer, si la galàxia o el forat negre en el seu cor. Potser ara podem plantejar amb més seguretat que són dos elements simbiòtics que partint d’una llavor inicial i de la seva evolució natural i mitjançant el reciclatge de parts antigues van creixen, alimentant-se mútuament i incorporant nova sang en forma de matèria negra, gas, estels i planetes. Caldrà esperar que el nou Telescopi Espacial James Webb pugui observar-ne més exemples i amb més detall, aportant-nos les claus que actualment encara ens falten per obrir les portes d’aquest coneixement essencial.