Que cuinar dona la felicitat és un clar exponent la cuinera catalana: no cal més que veure-la i sentir l’entusiasme amb què parla. Acaba de participar en la jornada amb què Pyrénées celebrava el 75è anversari. Complert el compromís, es cruspia entrevista rere entrevista sense perdre el somriure.

Dic que vinc a entrevistar Carme Ruscalleda i tothom saliva!
Home! Malament si no per a mi, oi!?

Va ser pionera en terreny masculí.
Les dones hi entren, a poc a poc però amb passes molt sòlides. Les eines que s’empren avui en una cuina ja no exigeixen la força varonil. No són com aquelles cuines on calia fer servir la destral si anava amb llenya, la pala si anava amb carbó o uns bidons enormes per al fuel. 

Que ximple sóc: no hi havia pensat. 
Fins i tot la safata més gran que es fabrica ara, la Gastronorm 1/1,  és a la mida d’una dona. Així que ja no cal força bruta sinó idees, capacitat de crear equip, tenir clar el producte i el discurs culinari que vols fer. El talent no té sexe. 

Ben dit. 
A les dones que estan arribant ningú no els ha regalat res. Fa trenta anys hi havia establiments que es negaven a contractar dones perquè es pensaven que esverarien el galliner masculí. Han hagut de claudicar pels currículums brillants d’elles i s’han adonat del que s’estaven perdent!

A Carme Ruscalleda li ha costat?
El mateix que a un home: he anat a demanar diners als bancs i m’han cobrat el mateix, pago els mateixos impostos, el nostre staff no està disposat a cobrar menys, el client no disculpa res perquè sigui una dona... A vegades faig broma: “Que bé que ho tenim les dones, que al mercat ens fan descompte”.

Tot i així, era un vedat.
Has de tenir ambició professional. Aquest món és competitiu, exigent.  Sí és cert que al principi, quan anava a un congrés, em miraven amb desconfiança. Però em posava a parlar del nostre treball i es transformaven. Tu t’has de sentir, com a dona, ciutadana de primera fila. Com ells. 

Com es camina pel món amb cinc estrelles Michelin?
Ha, ha, ha. N’havíem arribat a tenir set. Però sóc molt sincera quan dic que no hi penso mai, en els guardons. Sou els mitjans que m’ajudeu a fer memòria. No m’han transformat com a persona: sóc la mateixa, amb les mateixes pors i les mateixes ambicions. 

Jo en faria arracades, com aquestes de plat i forquilla que llueix.
Caram, sí, en tinc unes, sí que les tinc. En tinc moltes amb motius relacionats amb la gastronomia. 

S’ha exportat al Japó. 
Són tan diferents de nosaltres! Recordeu el tsunami: feien cua per recollir un tomàquet per persona, pacientment. Aquí el primer agafa la caixa, fot una empemta al de darrere i marxa. I quan mengen no van curts de coneixements! 

La seva aventura?
El propietari del Sant Pau de Tòquio es va enamorar de la nostra cuina, que conceptualment s’assembla molt a la seva.  El producte de temporada, no carregar-te’l durant la cocció i que hi hagi divertimento. Encara que la nostra és més espessa, de sofregit: brillant, lligada, de salses de seda, mentre que la seva és transparent, d’aigua però gustossíssima. Valoren la netedat, la puresa.  

Tothom té 300 euros per a un menú d’autor?
Bé, tothom que vulgui tenir una experiència gourmet. Tenim els diners per a coses que ens fan il·lusió, sigui un concert o un partit de Champions.  És l’escala de plaers de la vida. Ara, hi ha qui té armilla per venir cada setmana i qui fa guardiola. La clau està en què no surtis pensant que t’aixequem la camisa. Que s’ho valgui: per la posada en escena, les copes i la vaixella, el producte, l’atenció... 

Es guanya els homes per l’estómac. A les dones, no?
Oi tant! Una dona molt sàvia em va dir que l’estómac és molt a la vora del cor. Emotivament i saludablement. 

Què ens diu als que no sabem cuinar però ens agrada molt menjar?
Cuinar a casa és un acte d’amor. Per tant, si cuinen per a tu tens l’obligació de donar les gràcies, aixeca’t per aplaudir. Però us perdeu la felicitat de fer-ho.

I ara que anem tan escurats?
Unes llenties amb un sofregit, unes salsitxes i un xorisset!? Ara, si només compres cinquena gamma et sortirà car. Unes patates, amb dues gambes i un calamarset de temporada; els passeges pel sofregit peix perquè n’agafi el gust i el retires; després hi poszes les patates i ho cobreixes d’aigua, 12 minuts; hi poses una picada i al final, de nou les gambes i el calamar, un parell de minuts. La felicitat!