S’havia passejat per boscos, muntanyes i fins i tot àrees urbanes, inventariant els 120 arbres monumentals del Pirineu i Andorra. Ara ha enllestit la feina, amb els de la Cerdanya i el Capcir, en un llibre que publica Salòria. 

Quin recorregut, pels arbres del Pirineu, oi?
En aquest segon llibre descric mig centenar d’arbres de la Cerdanya i el Capcir. Completa un treball del 2006, que va ser el primer que es va fer sobre grans arbres d’Andorra, a banda de la resta del Pirineu català, fins a la Vall d’Aran. Han passat quasi vint anys. 

Els ha revisitat? 
Puc dir que n’hi ha uns quants que han desaparegut. Tot i que no he anat un a un a veure quin sobreviu o no. Els arbres vells, com els animals i les plantes, moren un dia o un altre. 

Els té a la memòria encara?
Recordo la sequoia que hi havia a l’editorial Casal i Vall: avui hi ha un pàrquing. 

Quan desapareixen, com se sent?
Això és un tema del poble, dels governs, de la sensibilitat del país. A Catalunya es va fer un inventari per protegir-los i, estiguin en finques públiques o privades, no es poden tocar. La Generalitat s’ocupa de cuidar-los, de tallar les branques mortes, de vigilar que no agafin fongs... O els posa un parallamps o posa els reforços si cal. 

Sensibilitat. 
Però això ha anat canviant amb els anys, ha crescut. Abans, si tallaven un arbre, doncs no passa res, pensaven. Penso en algun arbre que hi havia a dalt del coll de la Botella i feien servir com a tirolina i ningú no deia això no pot ser. Ja dic, amb el temps ha anat canviant. 

Mai no és suficient. 
Ara penso en un arbre amb el qual s’ha fet tard, que és el pi de la Massana. Aquell que hi ha al costat de l’església, un pi roig. Fa una vintena d’anys estava magnífic, però és que l’aigua li passava als peus. Es va desviar i, és clar, no ha tingut aigua per sobreviure. Fa dos o tres anys que el Comú va veure que es feia malbé i va fer una actuació. Però res, massa tard! Hi vaig passar fa poc i només li’n queda una branca viva. No li dono més de cinc anys i adeu. 

Quina llàstima. 
I és un arbre maco, amb la seva història i les seves històries. Es diu que va baixar amb un aiguat i allà va quedar plantat i va anar creixent. Cent anys o més de vida que té. 

Què el converteix en monumental?
La història. El primer que va declarar la Generalitat era un arbre mort. Surrealisme pur si voleu. Era el pi de les tres branques, tan simbòlic. Va morir a principi del segle XX. 

Simbolisme, doncs, per començar.  
Segon, la mida. I la situació. Aquests grans pins de les alçades de 1.800 o 2.000 metres mostren una fortalesa enorme per fer front als hiverns. També hi ha arbres preciosos com els de la vora de l’Auditori Nacional. Cuidats i sense cap problema duraran tants anys com pugui i moriran de mort natural. És cert que amb sequeres fortes com l’actual, aquests arbres tan vells pateixen molt i alguns acabaran desapareixent. 

C’est la vie. 
Però alguns arbres moren d’èxit. 

No digui!
Per exemple, hi ha uns arbres a Tarragona que es van declarar monumentals, es va urbanitzar la plaça, però no es van adonar de l’espai que necessiten per a les arrels. Són coses òbvies però els ajuntaments no les tenen en compte i els arbres acaben morint. 

Per què el seu interès pels arbres?
Mireu, tots tenim les nostres manies.  A mi m’agrada admirar els arbres. Potser perquè he tingut una mare que ha superat els cent anys. Els arbres, com les persones, necessiten les condicions adequades per tenir una vida llarga. 

Tenen un punt d’éssers mitològics. 
Sempre surt el tema, sí. Les llegendes, els druides, els celtes, els romans... El teix és un arbre molt reconegut espiritualment en països com Irlanda. O a Galícia. Es posen als cementiris. Són mil·lenaris, es diu, però atenció amb l’etiqueta perquè, com ho saps? Potser algunes coníferes hi poden arribar. A vegades es diu que són centenaris i no és cert. 

Tendim a exagerar. 
Una curiositat: la gent de muntanya mireu cap a la platja (i a l’inrevés) i es posen arbres que no toquen, com les oliveres. Al centre d’Andorra teniu plantada una olivera. I a Sispony també. Li vaig dir a la cònsol “no aguantarà” i sabeu què? Doncs m’he equivocat.  No han estat anys de grans freds i aguanta. 

Té algun de preferit, que l’enamori?
M’agraden aquells vells arbres que ho aguanten tot, pins negres que suporten totes les inclemències. O palmeres de la plana. O una freixa magnífica que hi ha al cementiri de Pal.