El dibuixant Carlos Giménez forma part de la davantera titular de la historieta espanyola del segle XX gràcies a dues obres mestres: ‘Paracuellos’ i ‘Los Profesionales’. Però avui els parlaré de ‘Dani Futuro’, sèrie deliciosa i si es vol menor que va deixar petja en els lectors dels anys 70 i que mereixia millor fortuna editorial.
De vegades algun bon amic em retreu que molts dels dibuixants de qui parlo en aquestes pàgines se’n van anar fa dies a l’altre barri. I tenen raó. Molts, sí, començant per Ambrós, el pare del Trueno, o Boixcar, que ho era d’Hazañas Bélicas. Per no parlar del gran Antonio Bernal, el portadista de les llegendàries Historias Ilustradas, o del meu amic Carlos Ezquerra, el creador de Judge Dredd: al Museu del Còmic en conservem la taula de dibuix, una de les nostres relíquies més preuades. I ja que ens hem posat necròfils, deixin-me avançar-los que el pròxim dia els parlaré de la vegada que vaig conèixer Morris, el pare de Luky Luke, i em va convidar a dinar (de veritat, perquè va pagar ell, no com Vázquez, amb una garreperia a l’altura de la seva genialitat).
Però avui em donaré el gust de parlar-los de Carlos Giménez, igualment il·lustre però gloriosament viu. I que sigui per molts anys. Els més veterans entre els nostres lectors potser el recordaran de la vegada que a principis del 2000 el vam convidar al saló de la Massana. Va venir amb Los Profesionales, sensacional metahistorieta que retratava les peripècies dels dibuixants a la Barcelona àcrata dels anys 70, on ja saben que tot era possible, i que constitueix amb Paracuellos, la crònica autobiogràfica dels asils de l’Auxilio Social, llocs de trist record a mig camí entre l’orfenat i el reformatori on va passar la seva infància de nen del franquisme, l’obra per la qual forma part del firmament de la historieta espanyola del segle XX.
Però em deixaran que exhumi avui Dani Futuro, pioner de la ciència-ficció ibèrica, nascut el 1970 com a quadernet central a les pàgines de Gaceta Júnior amb dibuix del meu amic Carlos i guió del gran Víctor Mora (Trueno, El corsario de hierro). Si van aprendre a llegir als anys 70, és probable que tinguessin la santa sort de topar-se amb les aventures d’aquest xaval, víctima d’un accident d’avió l’Àrtic –què hi feia, allà dalt? Doncs el normal: anar a visitar el pare, investigador en una estació polar– que no mor, sinó que queda congelat i és ressuscitat al segle XXII per un científic mig hippy (i per la seva neboda Iris, que convenientment té la mateixa edat que Dani i li farà de companya en les peripècies que seguiran: així, qualsevol).
Dani Futuro va tenir un començament prometedor i una vida atzarosa i finalment efímera: el 1972 es deixa de publicar a Gaceta Júnior i es passa a les pàgines de la belga Tintin. A Espanya es va intentar ressuscitar unes quantes vegades: la més formidable en format apaïsat i portades reelaborades pel mateix Carlos, n’havien de sortir mig centenar i només se’n van publicar tretze; i l’última, el 2013, amb una Integral publicada per Panini i avui lamentablement esgotada. Era un còmic lisèrgic, fruit del seu temps, que mostrava un futur utòpic on la humanitat tenia la felicitat a tocar i on si tenies sort hi havia una bella Iris esperant-te per protagonitzar unes quantes aventures pels confins de l’univers conegut.
L’autor el vaig conèixer el 1983 en un dels primers salons de Barcelona. Com sempre, el vaig assaltar sense manies, i va l’home i contra pronòstic m’envia una portada dedicada de Dani Futuro, la tenen aquí al costat, i un Pablito de Paracuellos. No ens hem deixat de cartejar mai i en cert moment vam tenir la idea (de bomber) de crear una sèrie similar a aquesta Història sentimental del tebeo: s’havia de dir Els meus herois del segle XX i havia de repassar els grans personatges de la historieta. Es va quedar al calaix, però en va dibuixar la portada, sensacional, que els deixo aquí al costat en rigorosa exclusiva i amb el compromís de reprendre la sèrie a les pàgines del Bondia, si a vostès i al meu amic Luengo els sembla bé.