Yolanda Fuster és la creadora de La Faràndula, agència de representació d’actors. El proper dia 20 impartirà un taller, organitzat des de la Jocand, la jove companyia de teatre, amb consells per fer els primers passos en l’ofici

Soc actor. I ara què?
L’abisme! Faré un taller on explicar als actors joves què han de fer, un cop acaben la formació, per incorporar-se al món laboral. Però sobretot els dic què no han de fer. M’he adonat, durant els meus anys d’experiència, que sovint cometen els mateixos errors. Així que durant unes horetes els puc exposar coses que, amb l’experiència, trigarien anys a aprendre. 

Evitar-los alguns errors. 
Els explico coses com quin és el material adequat per presentar-te, com contactar amb un director de càsting, l’actitud en una prova... Són coses que semblen molt senzilles, oi?

Diríem que sí. 
Però els joves, tan habituats a les xarxes socials, no respecten massa certs codis, certs protocols. Per exemple, envien un missatge per Instagram a les dotze de la nit. Aquella persona té vida pròpia! A banda que en rebrà centenars. No et contestarà mai. 

Lògicament. 
El procediment és un correu electrònic, amb el material adequat, etcètera. Per a nosaltres resulta obvi, però per a ells... Tenen una altra manera de funcionar i si algú no els avisa d’aquests detalls, tan pràctics, cometen errors. 

Material adequat?
Per moure’s a nivell professional, sí. Quan no és correcte, potser no sols no s’obren les portes, sinó que es tanquen fins i tot per a més endavant. Per exemple, un videobook que no és correcte no els ajudarà. Veus que les portes no se t’obren, que ningú no et vol representar i no saps per què. 

Tan radical?
Sí, sí. I no han de tenir pressa. És millor que triguin una mica, fins a tenir un material correcte, que voler córrer, començar amb el material que tinguin. No, no ho han de fer, perquè les portes ja se’ls tanquen. A algun director li has enviat un videobook molt dolent i d’alguna manera ja et recorden així, ja t’incorporen a la base de dades i si al cap d’uns mesos tornes a contactar, tot és més difícil. 

Però ets un estudiant, tens pocs calés i unes fotos deuen costar...
També donaré consells per gastar el mínim possible. Poc. Necessites una petita inversió. És com si ets cuiner i no tens un bon ganivet. O perruquer i tens un assecador comprat als xinesos. Però no cal gastar molt, que també hi ha molta presa de pèl. Per cent euros et fan una sessió de fotos d’actor i molt bé. 

Durant la formació no se’n parla?
No, no. Jo vaig algun cop a fer masterclasses a alguna escola. Però no forma part de la formació. Una lluita que jo mantinc, perquè evitaries molt de temps i errors a la gent i les coses funcionarien molt bé. A mi, la Yolanda actriu, de dinou o vint anys, ja m’hauria agradat rebre aquesta informació. 

Perquè vostè...
Jo vaig néixer a Mallorca, el 1973. Vaig marxar a Barcelona per estudiar a l’Institut del Teatre. Però en acabar, confesso que no em vaig veure capaç de ser sotmesa a aquest judici constant, d’exposar-me contínuament al no, al sí... Vaig entrar en una agència d’actors –de noia dels cafès, en principi– i em va agradar tant que vaig acabar obrint la meva, el 2007. És com ajudar els altres a complir un somni que no vaig complir jo.  

Hi ha una sèrie, ‘Call My Agent’, molt divertida. 
Oi tant! Sí, sí. O també Paquita Salas, que potser a mi m’agrada més. A banda, em faig un tip de riure. 

Segueix passant allò de ‘mamà, quiero ser artista’ i que la família digui que millor siguis algú de profit?
Bé, en general a les famílies els continua provocant certes reticències. No sempre, vaja. Però et pots guanyar la vida perfectament. Perquè, què és ser actor? No sols sortir en una sèrie o una pel·lícula i signar autògrafs. Pots ser professor, tenir una companyia, fer mil tasques. Pots tenir més estabilitat en una altra professió? Potser. 

Tot és incert. 
Si tens la sort d’entrar en un Cuéntame t’estàs quinze anys en una sèrie guanyant vuit mil euros al mes... En quina professió t’ho garanteixes, això? Però si no tens aquesta sort, pots anar tirant. Les llistes d’atur estan plagades d’advocats i administratius, també. 

I de periodistes. 
Has de fer allò que et fa feliç. A banda, actuar no és una elecció sinó una vocació. No passa per la lògica. No em convé? Però no puc viure sense fer-ho. Quan s’entén això, entens que no es pot evitar. 

Per cert, tractar amb estrelles, ni que siguin incipients...
Com en qualsevol àmbit, el més important és el tracte humà. Com a agent, part de la meva feina és baixar-los a terra. O fer-los pujar quan s’enfonsen.