Al llarg de la nostra vida experimentem situacions que preferim eludir, ja que ens produeixen malestar. Aquestes situacions, si són doloroses, poden provocar una actitud de resistència com a mecanisme de defensa i d’oposició per tal d’evitar qualsevol alteració homeostàtica i del nostre estat anímic. Neguem un sentiment o una situació perquè ho considerem un problema. Malauradament, aquest mecanisme de defensa s’acompanya de sentiments de ràbia, rebuig, frustració... que ens fa incrementar el patiment i per tant dificulta la resolució del conflicte present. D’aquesta manera aconseguim que els problemes no marxin i que per tant es vagin acumulant a la nostra motxilla emocional. Reprimir les nostres emocions i sentiments ens pot convertir en persones nervioses, ansioses, irritables... desconnectades del nostre jo més pur i emocional. Ens produeix un desgast d’energia que afecta la salut mental i provoca un cicle negatiu de pensaments recurrents sobre nosaltres mateixos i la nostra realitat.

Per què quan la realitat no ens agrada o és dolorosa ens costa tant acceptar-la? Per què no podem obviar allò que no podem controlar? És probable que tal com deia Carl G. Jung “El que negues, et sotmet. El que acceptes, et transforma”, tan sols a través de l’acceptació podem transformar-nos. L’acceptació de la realitat no implica renúncia, abandonament o resignació. Pot expressar fortalesa personal. Implica la capacitat d’adaptar-nos a la realitat que no podem controlar. Acceptar allò que no podem canviar és un procés de tolerància i d’adaptació (no de lluita!). Quan acceptem les nostres adversitats ens donem l’oportunitat d’aprendre d’elles i dels nostres recursos per superar-les. Ens fa persones més resilients i amb major capacitat d’autoregulació emocional. Aprenem a prendre contacte amb allò que sentim, a saber identificar les nostres emocions i a experimentar-les correctament.
Per què algunes persones presenten més resistència a l’hora d’acceptar les circumstàncies vitals negatives? Més enllà de les diferències individuals i factors externs que ens poden condicionar, existeixen característiques personals comunes que poden fomentar la tendència a no acceptar allò que no ens agrada. Alguns trets característics són la baixa tolerància a la incertesa o al canvi, l’aparició de creences irracionals o distorsions cognitives (interpretacions errònies de la realitat que ens produeixen malestar), atribuir la causa del malestar a variables externes (externalitzar la responsabilitat del nostre malestar) i la intolerància emocional a l’hora d’acceptar. Paral·lelament, podem generar més resistència quan la situació a acceptar és més difícil, ja que ens produeix un grau d’interferència més alt en la nostra vida (no és el mateix un acomiadament laboral que superar una malaltia), quan ens trobem amb múltiples situacions vitals estressants o quan no gaudim d’una bona xarxa social que ens ofereixi suport.  

Així doncs, com podem aprendre a desenvolupar la capacitat d’acceptació? L’acceptació no és innata i per tant cal un procés d’aprenentatge gradual que requereix entrenament. En primer lloc cal reconèixer quines situacions o circumstàncies vitals no ens satisfan o ens causen malestar per tal de poder identificar quines emocions esdevenen i què ens volen dir, ja que les emocions (encara que siguin negatives) ens ajuden a connectar amb el nostre interior i fer-nos conscients de les nostres limitacions. Escoltar-nos, donar-nos permís per sentir i poder expressar-ho ens ajudarà a fer-li front des de la consciència plena.

En conclusió, els mecanismes de defensa no sempre són negatius, ja que ens alerten de qualsevol alteració cognitiva i emocional. Malgrat això, poden esdevenir perjudicials quan impedeixen el desenvolupament i l’evolució de l’individu. Tal com deia José Saramago: “Les nostres fortaleses davant de la vida es construeixen superant tres barreres: la por, la resignació i la indiferència”.