Revelació, rebel·lió, evolució

Quan competia no es podia permetre aquesta barba llarga, frondosa, arrissada, oi? “Que va, que va! M’he passat tants anys depilant-me tot el cos... no em podia permetre ni un pèl, que ara aquesta barba és una mena de rebel·lió”. Això diu Hocine Hociane (Andorra la Vella, 1986), exolímpic i ara màxim responsable de la natació andorrana, en ser nomenat nou director tècnic de la Federació Andorrana de Natació (FAN). Tornem a la frondositat pilosa que cal ungir cada dia amb oli de coco i passar pel barber cada pocs dies. “D’això se’n diu també evolució”, bromeja (o no tant).

Haciane és fill de pare algerià i mare francesa: es van conèixer a Carcassona i es van traslladar al Principat (que havien conegut en una escapada de cap de setmana) on primer van obrir un hotel que no va anar gaire bé i després la pizzeria que encara avui regenta la família.

La mare i l’aigua es fonen en la vida de l’esportista: és en ella en qui pensava en capbussar-se a la piscina en cada competició com va ser ella, que també havia competit en salts de trampolí fins als 18 anys, qui va ensenyar a nedar a l’Hocine i la seva germana, dos anys més gran. Va ser ella qui un dia va haver de rescatar els fills de quasi ofegar-se a l’hora: és el primer record del futur nedador olímpic relacionat amb l’aigua. Només tenia quatre anys. Sortosament no li va suposar cap trauma. “Per a mi entrenar va ser sempre el millor moment del dia, una desconnexió brutal”, assegura qui considera que “nedar és un art, és molt estètic, preciós veure els cossos quan es mouen amb elegància dins de l’aigua, sempre m’ha fascinat”. Tot i que, admet, les hores i hores d’entrenament que exigien l’esport d’elit van acabar lògicament fatigant-lo. Ara neda poquíssim. “Tornaré quan reobrin els Serradells: m’hi sento molt lligat a aquella piscina, on tot va començar”. Veure cremar el complex va ser un xoc emocional.

A Hociane li motivava competir contra si mateix: “A vegades obtenia medalla però no superava la meva marca i em sentia frustrat... o a l’inrevés”. Una altra cosa era, sobretot al principi,  tot allò que comportava la carrera contra els altres: es posava tan tens que vomitava.  Després van arribar les participacions olímpiques, el 2003 les primeres, amb 18 anys i abanderat. “Un flipe total”. No hi ha una altra manera de descriure-ho. I això que ja havia passat pels campionats del món a Barcelona, “amb els millors del món, aquella quantitat de públic i tot aquell desplegament mediàtic: el primer cop et supera”. Però és Pequín que encara li fa eriçar les emocions. “Estava tan trasbalsat que vaig competir fatal”.

De l’edició londinenca dels Jocs té al cap una cançó de Rihanna. “No només m’agrada la seva música, que m’agrada molt; també és per a mi un referent per com lluita pels drets de la dona”. Vostè també, ni que sigui a escala més reduïda, li etzibem. I s’estranya. Després relata la seva peripècia personal, la seva revelació i –novament– rebel·lió personal, i ell mateix ha pres consciència que sí, que possiblement a algú pot haver ajudat: admetre davant si mateix primer i després davant  la família, amb un pare de creences molt tradicionals, la seva identitat sexual va ser una dura competició. “De petit, al Lycée, no havia tingut molts amics, en part perquè passava la vida entrenant i en part per aquesta mena de vida paral·lela”. Per tant, l’oportunitat de marxar fora, a París primer i a Barcelona posteriorment per formar part de clubs més grans i en ciutats més obertes, va ser un glop d’aire. “Al Club Esportiu Mediterrani vaig tenir la millor època, tant com a nedador com personalment”. El moment de començar a acceptar-se sense embuts i de començar a lluitar perquè la resta l’acceptés tal com és. En aquesta carrera ja fa temps que ha tocat paret. “Però això sí que va ser una competició dura, la resta era fàcil”.

Als 26 anys es va apartar del “cercle viciós” en què s’havia convertit l’esport per a ell en aquell moment. Què fer? “Vaig conèixer el món del fitness, el ioga, l’aiguagim... la manera d’ajudar els altres a sentir-se bé” i aquesta sort de continuar treballant amb els dos elements que adora: l’aigua i la música. Ara, com a cap del cos tècnic de la Federació Andorrana de Natació (FAN), imposa la seva visió sobre l’esport i la vida: “L’obligació és que no hi hagi cap obligació, que tot es faci per passió i vocació, si no, no surt bé”.