“Riure no cura la leucèmia, però...”

Diario de una leucemia. Toni Gamero es va animar a escriure quan afrontava els dies més terribles. Amb cap altra intenció que deixar-ho en un calaix. Ves per on, es va convertir en llibre. El presenta el dia 3 a La Valireta encampadana.

Diari d’una leucèmia.
Recull l’experiència de la malaltia. D’on sorgeix? De dos dies molt dolents. El setembre del 2019 vaig baixar cap a Barcelona i al desembre patia aquells dos dies dolents, dolents, dolents. Sempre que tenia efectes de la quimio em suggestionava: “demà estaràs millor, demà estaràs millor”. Després, m’oferia un premi: cine, un te, esmorzar fora, caminar un quilòmetre més...

Però...
En aquell cas no funcionava. Vaig entrar en mode negació: per què a mi, si soc bona gent?, no m’en sortiré. Necessitava apartar això del pensament, i vaig començar a escriure. No havia escrit en ma vida! Pensava que pararia en minuts. 

I?
M’hi vaig posar a les sis del matí, després de dues nits sense dormir. Es va convertir en una teràpia. Em treia la informació del cap i encara que sembli mentida m’ajudava a desconnectar-me. 

Escriure quan et trobes malament costa. Ni que sigui un refredat. Les forces?
Escrivia quan estava millor, equilibrat. En la càmera d’aïllament, per exemple, per al trasplantament, vaig estar una dotzena de dies sense escriure. 

Però advertim-ho: no és un relat de lamentacions.
No, no. He volgut portar-lo a la banda de la conya, de la broma, del somriure. Soc així jo. Intentem riure perquè plorar no ajuda. Vaig plorar? Sí, i molt, però...

Això és fortalesa.
Explico un episodi per exemple, d’una diarrea que ni us imagineu mentre soc a la càmera d’aïllament. Ho relato parlant de coets i viatges, no a la Lluna, sinó a Mart! La gent pensarà que no estic bé del cap. 

Diu aïllament i diarrea en la mateixa frase i somric. Soc una malparida?
No, no. Abans ja era empàtic amb la gent, i recordo algun amic explicant-me un problema tremendo. L’escolto, millor no donar consells. Ell estava emocionalment fatal. Ens deixem. I tres minuts més tard,  saps en què estic pensant?

...?
Què em preparo avui per sopar? 

Som humans. I l’humor és primari...
Naturalment. I això és el que busco jo. 

Si m’ho permet: em recordo al llit, accidentada, i la mare i jo ‘despiporrant-nos’ perquè semblava un escarbat potes en l’aire. 
És millor portar les coses d’aquesta manera, encara que en algun altre moment segur que ho vas passar fatal. Si rius, afrontes millor els problemes. No et curarà però ajuda a enfrontar-ho. 

Cadascú...
També hi ha gent molt negativa, molt negativa, tot i estar millor que jo. Potser la negació també cura. 

Vostè està bé ara?
Treballo mitja jornada, perquè tinc una feina física. Algunes seqüeles del trasplantament. I els metges a sobre, esperant com reacciona el cos: em van fer quasi 40 transfusions. 

Escriure el va ajudar?
Em volia treure el marrón. Però era per deixar-ho en un calaix i oblidar-me’n. Després, entre els amics i els més propers, em van animar. També el fet d’haver entrat a ATIDA. Era matar dos pardals d’un tret. 

Per informar sobre la donació de medul·la.
Sí, en realitat a la presentació no parlaré tant sobre el llibre com de la campanya de donació, explicaré com es fa. 

Sembla que les dades són positives.
Hi ha 371 persones apuntades. Això en dos anys: quasi un 0,5% de la població. A Espanya hi ha un 1% de donants, així que no anem malament. Espero que la gent de 18 a 40 anys s’hi animi. 

I no és la punxada a la columna.
No, no, res a veure. És com una donació de sang: passa per una centrifugadora on es queden les cèl·lules mare i et retorna la resta. Tres horetes del teu temps... per salvar una vida.