Nascut a Madrid, criat a Suïssa i afincat a Canillo (passant per Castelló) des de fa dues dècades, periple que correspon a tot fill de bon emigrant gallec. Ha optat per l’artesania com a forma de vida i (xssst! no vol que ho diguem) esmola els estris de gent com Nando Jubany. I perruquers, tapissers... 

Afilador? 
Em ve de família. Els avis eren agricultors, a Ourense, i aleshores eren més autònoms que som ara. Tots dos eren esmoladors. Un d’ells, tot un referent quan picava les dalles per segar l’herba. A mi em va quedar al cap el so de sentir-lo quan seia al costat mirant què feia. 

Sé de què em parla: l’avi, també gallec, tenia la mola d’esmolar els estris que anava amb un pedal.  
Exacte. Debaixo do horro o do canastro. Hi havia dos tipus d’esmoladors: els que anaven amb sec i els que ho feien amb aigua. Aquests havien entès que el metall no es pot destemplar, que si l’escalfes el fas malbé, n’alteres l’estructura i es torna tou. És molt important a l’ofici. 

Té lògica, ara que ho diu. 
Si refrigeres amb aigua ho evites i l’estri et durarà molt més. 

Com va recalar finalment a l’ofici?
Doncs arran d’una emprenyada. Vaig portar els meus ganivets a una botiga i me’ls van destrossar. Vaig buscar un esmolador com cal i no en vaig trobar en quilòmetres a la rodona. 

I ja s’hi va posar vostè. 
La primera cosa que vaig esmolar va ser una destral, als set anys. L’avi em portava a tallar llenya i em donava una eina que no tenia fil. Així que un dia m’hi vaig posar d’amagat. Una esbroncada!

De totes maneres, abans de dedicar-s’hi ha fet moltes coses.
Sobretot a Andorra he tingut oportunitat de fer allò que he volgut: he estat monitor de natació i d’esquí escolar, perquè m’agrada molt l’esport. Faig molta muntanya, soc escalador, soc pilot de parapent... m’estic preparant per pilotar avions.

El seu àmbit inicial era un altre. 
Havia estudiat Comerç Internacional a Suïssa. Per això em vaig decidir a posar el negoci en marxa. Primer amb mitjans molt humils, perquè les màquines costen diners. Ara ja fa dos anys amb l’aventura i m’instal·laré en un raconet que em deixa un amic a la seva botiga, Safari Màster.

I com va tot plegat?
Dur, perquè m’ha agafat tota l’aturada de la Covid just començant com qui diu. 

Però menjar, mengem, i necessitem els estris per preparar-ho. 
Exacte, però més que esmolar ganivets, el que faig és esmolar consciències. 

?!
La gent és molt d’usar i llençar. Per això dic que esmolo consciències, perquè el que no podem fer és llençar aquest planeta a les escombraries. 

Bravo!
Mira aquest ganivet: producció industrial però acabat a mà. Al final del procés hi ha una persona: no soc de metalls xinesos ni dels d’aquestes grans marques sueques que són metalls llaminals, un rotlle enorme  d’on tallen i a vendre ganivets com xurros. Un metall forjat, en canvi, dura tota la vida si el cuides. 

Per això necessitem esmoladors. 
Hi ha gent que s’estranya quan veu que un ganivet nou costa el mateix que cobro per esmolar el seu. Aleshores els dic: què faries amb el nou quan ja no talli? En compraries un altre? Aleshores reacciona la gent. Els ensenyo la diferència entre un tall que ve de fàbrica i el que finalitza un artesà. 

I veuen la llum. 
Amb el que jo faig pots afaitar-te. Quan els ho demostres la gent es queda amb ulls esbatanats i jo els dic el mateix que el meu avi: “Compra bo i cuida’l”. Per això puc restaurar unes tisores de 70 anys: abans es feien les coses amb cor.  

Però a vegades no trobes qui t’ho faci. Hi ha oficis quasi desapareguts. 
Per això he fet aquesta transformació professional. Necessitava sentir que visc d’acord amb la meva manera de pensar. 

Està al mercat de la Seu. 
Vaig arribar a un acord amb l’Ajuntament i tinc un petit taller perquè a Andorra no m’ho puc permetre: els lloguers són desmesurats. Andorra no és país per a artesans. Una llàstima, perquè és un país ramader, de pagesos, però encegat amb els diners i les grans marques.