Bea Montalvo (a la dreta de la foto) i Vicky Jiménez (al costat) van posar en marxa RonronejAND. Tenen cura de les colònies de gats segons el mètode CER: capturar, esterilitzar i retornar. El millor perquè convivim en harmonia

RonronejAND. 
Som nosaltres dues, cuidadores de colònies, que ajudem altres cuidadors. Ensenyem els altres a aplicar el mètode CER (capturar, esterilitzar i retornar) que es va inventar a Londres i està estès arreu, d’Europa a Amèrica. 

Molt estès, sí. 
És el mètode certificat per veterinaris. Sempre hi ha hagut gats al carrer i fa un temps, no massa, els exterminaven. Una  dona anglesa va començar amb el mètode i va donar fruit. Així que fem feliços tothom: a qui li agraden els gats i als que no. El nombre de gats va a la baixa, no s’estoven, no hi ha malalties, no hi ha zel... 

Tot sota control, doncs. I més humà que exterminar, és clar. 
A Espanya, des del setembre, està reconegut pels Ajuntaments el mètode. Els desparasitem, els cuidem si estan malalts, els alimentem... Els felins així què fan? Dormir i quan tenen gana van a buscar el pinso i a dormir, o a jugar una mica, però estan atesos. 

Hi ha gent que...
Diuen “si tant t’agraden, emporta-te’ls a casa”. 

Si només fos dels gats... també ho diuen dels immigrants, per exemple. 
Ui, ja! De bojos, com si el món ens pertanyés per trossos. O, com pensem els animalistes, com si només fos nostre. No respectem altres espècies igual que no respectem altres persones. No sé, no sé on anirem a parar. Veig la gent de poble, d’abans, com feien pinya, i ara... Estem perdent l’essència humana. 

Reconeguts a Espanya, i a Andorra?
No, no. La llei de protecció animal espanyola, aprovada al maig i efectiva des del setembre, ens dona autorització per actuar. Hi ha gent que vol ajudar i en realitat entorpeix. 

...?
Qui baixa amb una carmanyola de fideus. Els gats no poden menjar fideus. A l’associació sempre ens falten mans. Si vols ajudar, vine i t’ensenyem com. No es poden deixar tàpers a la via pública. Els has d’esterilitzar sí o sí, encara que els gatets petits t’agradin molt. És bàsic. 

Molta cosa a tenir en compte. 
Fins i tot ensenyem com capturar l’animal, amb la gàbia, quan cal portar-lo a esterilitzar. 

I ho ensenyen vostès. 
Però si els comuns ajudessin, fent cursets, donessin una mena de carnet d’alimentador o similar, doncs la feina estaria millor reconeguda. Vam néixer per donar visibilitat al gat i a la cuidadora. 

Ja els poden agradar els gats, a vostès,  això no són cinc minuts. 
Ah, sí! Com tots els voluntariats. El compromís costa, sí. La gent a vegades pensa que es tracta d’anar a donar menjar un dia i au. No, no, la feina s’ha de fer cada dia. És una feina, una feina, si no diària, cada dos dies. I imagineu quan  un animal es posa malalt i li has d’anar a donar la medicació...

Quin mèrit! I d’on surten els fons?
Ah! Doncs de les voluntàries. És veritat que des que som associació reconeguda, econòmicament, quan faig crides per xarxes, com per a la Minus, una gateta que no arribava als tres mesos i se li havia d’amputar una poteta, la gent ajuda de seguida. Ens havia donat un pressupost el veterinari de més de 500 euros i en 48 hores teníem els diners. Ara, el dia a dia és més difícil. 

Imaginem. 
El Comú d’Andorra la Vella ens va donar un ajut, tot i que petit. Però ja dic, els comuns no estan posats. El d’Encamp sí, ens funciona molt bé, ens compra aliments: demano el pinso i les llaunetes que calen i me les donen. 

Encara bo. 
No seria tan complicat gestionar si els comuns ajudessin. I és obligació seva. Nosaltres, per exemple, voldríem anar a conscienciar les escoles. Però ens costa, ens costa avançar en els projectes. 

Hi ha gent que estima molt els gats i qui no els pot ni veure. 
Estan molt estigmatitzats. Deu ser per allò de les bruixes: eren dones sàvies i els tenien per una qüestió pràctica.  Són desconeguts en realitat. No són un gos, que el crides i ve. O no tots. Cadascun té el seu caràcter. En general, són independents però també et necessiten. 

Per cert, quants gats tenim per Andorra al carrer?
Hi ha trenta-dues colònies, uns 350 individus entre Encamp, Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria. Som 27 cuidadors voluntaris fixos a l’associació.