I tu? Quan vas ser conscient de ser dona? Moltes ni ens ho havíem plantejat, però oi que fa pensar? Doncs això és el que volen Rosa Mujal i Jean-Luc Herbert (però a ell deixem-lo malèvolament en segon pla).

I tu? Quan vas ser conscient de ser dona?, doncs.
Aquest aquest, és el tema de l’exposició que farem a l’edifici L’Estudi d’Ordino, a partir de dilluns vinent. 5 dones, 5 destins. La meva generació, soc del 1970 i tu deus estar por ahí, si fa no fa....

Per ‘ahí’ estem. 
Doncs som les primeres dones que hem passat de nena a dona per mèrits propis. 

...?
Sense intervenció d’un home: la meva mare, per exemple, per casar-se va necessitar el permís del seu pare. Nosaltres ja hem pogut triar qui volíem ser com a persones. Això planteja l’exposició. Vaig buscar dones amb qui no tenia lligams per fer-ne un plantejament més lliure de prejudicis i els he fet aquesta pregunta. 

Dibuixos seus i fotos del Jean-Luc Herbert, que és el seu home. 
Exactament. Són cinc dones i cadascuna estarà representada amb un tríptic: el dibuix, la fotografia i l’escrit amb el seu testimoni. 

El fotògraf ens consta que té una bona afinació per llegir ments. 
Curiós, perquè a les protagonistes les ha trasbalsat més la sessió fotogràfica que tot el procés de reflexió i dibuix previ. No sé per què. Elles no es coneixen entre si, de vista, vaja, però no volia que s’intercomuniquessin. 

Que s’expressessin lliurement. 
Portem quasi un parell d’anys treballant-hi. Vaig proposar-los-hi que reflexionessin sobre aquesta pregunta, sobre quan havien estat conscients de ser dones. Si t’ho pregunto a tu: quan vas ser conscient que ja no eres una nena?

M’ho hauria de pensar molt. 
Doncs així que t’hi poses van sorgint moltes coses. 

Que vostè ha plasmat en dibuixos. 
Són dibuixos de gran format, de metre i mig per metre vint o una cosa així. Volia que l’espectador es trobi davant alguna cosa d’imposant, amb molta presència. I hi he representat la dona i al voltant seu el món que la representa, en funció d’allò que m’havien explicat. Hi ha dones, com la Clàudia, que és molt extravertida, parla molt i molt bé, i aleshores tenia molts més elements. I d’altres més tancades, a qui costa més d’obrir-se, com la Gemma, amb menys. 

I què han explicat?
Els perfils són diferents. Alguna parla de la primera regla. O la Chari, que es dedica al ciclisme professional: ella va ser molt conscient aviat perquè li va costar molt d’accedir-hi. D’altres parlen de coses molt senzilles: la Clàudia diu que en relació amb el seu pare, quan anava al banc i veia que allà tots els directius  eren homes. 

Cadascuna...
Sí, totes tenen el seu discurs. Jo no m’he identificat amb cap. 

Ah, no?
No, no, gens. És clar que només són cinc: entre altres coses perquè l’edifici té cinc pisos i hi haurà una dona per cada replà, una expo en vertical serà. 

Digui’ns doncs la seva experiència. 
Jo vaig ser conscient a partir de la mirada dels homes. Era molt joveneta però amb un cos bastant desenvolupat i això em va fer patir molt. 

Ha tingut ja algun pre-feedback?
Sí, sí. Amb gent del poble, d’Ordino, com la Juanita, que va ser mestra, però no per elecció, sinó perquè els pares la van enviar a estudiar allò que havien decidit. A Lleida, sola, en un internat. Després li va agradar però... Nosaltres, la nostra generació, som les primeres que hem triat què volíem fer. Hem hagut de lluitar, però no se’ns va marcar el nostre destí per ser dones. 

No hem parlat encara de les fotos. 
Ell sempre treballa partint del màxim respecte per la persona, per la dona, sense prejudicis. Ha aconseguit que s’obrissin. I tècnicament ha treballat amb un escenari i tècnica molt particular, una llum contínua i sense flaix, que s’utilitza molt al món del cinema, Harcourt s’anomena. Perquè se sentissin protagonistes. 

Treballar en parella: s’han tirat els trastos pel cap?
En absolut. És la primera vegada que treballem junts i tot ha anat com la seda. Ho repetirem.