L’Esbart de les Valls del Nord acaba de fer els deu anys. Els celebrarà al llarg d’aquest any. Confien que envoltats del seu públic, diu la codirectora

Felicitats, per molts anys. No és tan evident arribar-hi, oi?
Dilluns dia 11 vam bufar les espelmes i aquí estem, amb molt d’orgull. Penso que s’aconsegueix passant a tota la plantilla que tens la passió per la cultura tradicional, per la dansa.

S’aconsegueix...
Donant molta importància a la cultura dels nostres avantpassats. Però ens vam posar les piles, també, i buscar una mica més de contemporaneïtat. I fent que es convertís en una activitat de família més que una simple extraescolar. Per això hi ha gent de 4 o 5 anys fins als 65.  Però també tenim la complicitat de la societat, de la parròquia.

Han duplicat el nombre de membres.
Sí, sí. Vam començar amb una seixantena i ara en som 125.

Més enllà de ballar, què dona l’esbart? Convenci’ns.
Tothom ho pot fer, hi ha cabuda per tothom: per als que en saben una mica, mitjanament bé o en saben molt. Les coreografies són pròpies o bé copiades de grans coreògrafs. Quan puges a l’escenari, l’amor que et transmet el públic és immens i et fa pujar l’adrenalina.

A banda, viatgen.
Penso que un esbart ha de veure més enllà i portar les coreografies sempre que pugui fora d’Andorra.

En aquest sentit, algun moment àlgid d’aquests deu anys?
El primer viatge es va fer a Portbou, que és cert que està a prop, però recordo que ens esperaven amb molta alegria. Va ser el primer viatge per consolidar l’esbart. Sempre hem intentat fer un viatge cada dos anys amb el cos de dansa. Hem anat a Praga, Budapest, Rímini, a festivals on veure com la cultura tradicional és important arreu.

És un moment bo per als esbarts i agrupacions com la vostra arreu?
És un moment, no sé si complicat, però en què el jovent té moltes alternatives i aconseguir que siguin fidels a la dansa tradicional és difícil. Particularment en el cas dels nois, i en necessitem el cinquanta per cent.

Sembla que afecta tota l’activitat cultural. Què els passa a ells?
Potser les dones tenim més sentit de la posada en escena. Als joves potser els arrossega l’esbart, la muntanya... Per això és important fer activitats transversals, participar en projectes d’Andorra. També és important que el Govern ens tingui en compte, ens doni importància: això fa que la gent s’hi quedi, que senti orgull de pertànyer.

Arriben arrossegats per les dones, per les mares i se’ls ha d’enganxar.
Hi ha una mica de tot, és cert. Però formar part d’una entitat de la teva parròquia és important. Nosaltres som el germà petit dels esbarts, però som l’esbart de la Massana i Ordino. Si les famílies inculquen aquesta cultura és més fàcil. I per als adults és cert que és bo venir en parella. Hi ha un ambient molt maco.  

Què li aporta a vostè personalment?
Una de les coses més maques és el sentiment d’unió, de família. I tots els esbarts del país tenen un nivell molt alt de coreografies, de vestuari... tota la recerca al darrere. La gent no se’n fa idea; es pensen que són els balls de plaça de fa cent anys. Qui ho veu per primer cop al·lucina.

I les reticències per a aquells que no són del país?
Intentem incloure tothom i quan altres associacions, com les portugueses ens ho demanen, també col·laborem amb ells, perquè totes les tradicions tirin endavant. Tothom queda inclòs.