La logopèdia és una disciplina que no resulta gaire coneguda, explica la presidenta del col·legi oficial. Abasten un ventall molt ampli d’intervencions, algunes tan vitals com ajudar a recuperar funcions com ara la d’engolir

Sabem ben bé què és un logopeda?
En realitat no, o en tot cas hi ha una percepció limitada del que fem, perquè en realitat tenim un ventall molt ampli d’actuacions. Treballem els trastorns de la comunicació: del llenguatge, de la parla, de la fonació, és a dir, la veu. També els problemes de disfàgia.

Què és?
Gent que no pot engolir correctament per problemes al coll i han de reaprendre. Amb la Covid és molt freqüent.

La gent que ha estat intubada?
A conseqüència de la Covid hi ha hagut algunes patologies que s’han incrementat. Aquestes persones que han estat intubades i han de recuperar una funció vital que és la deglució, reaprendre perquè el menjar no vagi cap a la tràquea.

Sense malaltia també ens passa.
Sí, aleshores et fa estossegar i no passa res. Però si és molt freqüent pot arribar a crear afeccions com pneumònies.

Ensenyen a deglutir de nou.
La intervenció toca tota aquesta zona, teixits interns, i en remenar, diguem-ne, la funció natural, allò que fem naturalment sense pensar, s’ha pertorbat.

Sense malaltia, hi ha hagut qui s’ofega amb un tros de carn.
Sí, sí, és una funció vital. Mira, comunicar o no, si vols, no és tan superimportant.  Vas ensenyant a engolir diferents textures (líquid no, que és molt difícil de controlar), la postura del cap...

Mengem ràpid i no engolim bé?
Som una màquina molt bona, que pot fer moltes coses alhora, però a vegades es produeix saturació. Igual que quan volem parlar molt ràpid i dir moltes coses a l’hora. Per parlar, menjar i beure entra en joc molta musculatura.

 No es dediquen sols a millorar dicció.
És molt més ampli. Sense la Covid, hi ha gent que ha patit un accident isquèmic per exemple, i no poden parlar ni engolir. O gent amb demències perden la funció.  

Anem al llenguatge.
Ens ocupem de la comunicació oral, des de trastorns de parla, com ara l’articulació d’un so (la essa o la erra, les més habituals), a l’organització sintàctica de la frase. Fins als 4 o 5 anys s’està posant en marxa però després potser el logopeda ha d’intervenir, o donar consell als pares, perquè podria tenir conseqüències al llenguatge escrit com la dislèxia o disgrafia.

Qui no ha estat maleducat i ha dit a algú “no t’entenc, ves al logopeda”?
Un problema habitual és el tartamudeig... com il·lustra la pel·lícula El discurs del rei.  Ajudem a tenir un discurs persuasiu: a polítics, advocats, mestres...

Quina importància té per exemple no pronunciar bé una ‘erra’?
Un problema d’articulació és de fàcil resolució, en general. Els nens ho acostumen a resoldre sols. Però és cert que una dificultat de parla, d’articulació, de llenguatge, s’associa a una mena de limitació intel·lectual i és empipador perquè no té res a veure.  Algú que tartamudeja no és menys llest que un altre però sovint tenim aquesta imatge degradant diguem-ne.

Per què hi ha gent que quan parla no se l’entén?
Passa amb gent de més edat perquè la logopèdia fins fa vint anys no era coneguda: es deixava créixer els nens amb les dificultats que tenia. I com més aviat s’intervé més possibilitats hi ha de corregir perquè el cervell infantil és més plàstic.

Què ho pot originar?
Diferents raons. Des de qui ha tingut un accident isquèmic i n’és una afecció secundària a qüestions genètiques, o familiars: el fill tartamudeja i la mare, també. O potser l’estructura bucal, la dentició, tenir la llengua massa curta...

I els que tenim la llengua massa llarga: té solució?
Bé, en això ja no ens hi fiquem.