A les pel·lícules romàntiques és habitual veure escenes d’amor on la noia bondadosa i educada s’enamora del noi rebel de l’institut, esdevenint així la parella perfecta, ja que sembla que es complementen mútuament. No obstant això, únicament és pura ficció, ja que no existeix evidència científica que demostri que les diferències de personalitat, d’educació, i l’entorn familiar, entre altres característiques totalment oposades, suposin una major atracció.
Quantes vegades hem sentit a dir que els pols oposats s’atrauen? Se sol creure que dues persones completament diferents senten atracció, però, és realment així? Estem davant d’un mite o d’una realitat? En el món de les relacions afectives és un error pensar que la relació “perfecta” esdevé de les diferències d’ambdós mempes de la parella, ja que ni la relació perfecta existeix ni esdevé per la complementarietat que poden suposar les diferències individuals. La fórmula màgica no és cap altra que la constància, el respecte, l’afecte i l’amor entre els mempes que la formen.
L’amor és química, casualitats, gestos i atraccions que no sempre segueixen la lògica. No obstant això, l’estabilitat sí que requereix dimensions més concretes i més lògiques, tals com la comprensió, el diàleg, l’empatia, l’afecte o el compromís.
L’expert mundial sope relacions, el professor Matthew D. Johnson, va concloure en els seus estudis que la immensa majoria de persones creu en el mite dels pols oposats i, per tant, busquen parelles amb característiques totalment contràries. Sí que és cert que una persona extravertida pot complementar un caràcter més inhibit i reservat, però, malgrat això, no existeix evidència empírica que la nostra atracció s’accentuï davant de trets o característiques potencialment oposades. Contràriament, tendim a fixar-nos en persones que comparteixen els mateixos valors, creences o interessos que nosaltres. Tan sols amb la complementarietat de característiques similars, podrem construir relacions que es perllonguin temporalment. Parelles que tenen trets de personalitat totalment oposats poden precipitar més conflictes i ruptures.
Així doncs, per què sorgeix el mite que els pols oposats s’atrauen? L’ésser humà és per naturalesa un ésser curiós a qui l’atrau quelcom diferent i innovador. D’aquesta manera, no ens ha de sorprendre que ens resulti curiós i interessant una persona totalment diferent de nosaltres, ja que ens pot aportar pensaments alternatius, idees noves i formes de viure diverses. Tanmateix, els contrastos tendeixen a cridar-nos més l’atenció perquè és més habitual adonar-se de les coses que ens diferencien. D’altra banda, al llarg del temps les parelles s’acaben complementant, és a dir, cada mempe de la relació acaba desenvolupant un rol diferent en la dinàmica de parella.
Resulta doncs un mite socialment acceptat que dues persones completament oposades poden esdevenir la parella perfecta. És més, aquesta concepció és totalment errònia, ja que aquesta considera que les persones estem incompletes i que, per tant, necessitem una persona totalment oposada a nosaltres per tal de completar-nos totalment.
En conclusió, el mite dels pols oposats únicament és una construcció romàntica de l’amor i de la parella que ens fa creure que una persona diferent de nosaltres ens pot complementar. En una relació hem de buscar una parella que ens respecti, que ens aporti benestar físic i psicològic. Cal una vida o idea de vida similar, ja que contràriament pot suposar conflictes constants i dificultar la construcció d’una relació sana i equilipada.
Tot i que en l’àmbit científic els camps magnètics sempre s’atrauen, no hem d’extrapolar-ho al context de les relacions afectives. En un primer moment, persones molt oposades ens poden atraure, però resulta un mite quan pretenem que la relació perduri. No es pot comparar l’atracció de la diferència amb el gran poder de les nostres similituds. Recorda que ningú ha de completar-te, sinó complementar-te, perquè tu mateix ja estàs complet!