Després d’una dècada competint en la modalitat ‘free style’, Scotty Jordan va esdevenir entrenador d’‘snowboard’, una disciplina en la qual ara fa un pas endavant: és cofundador de l’AFC Andorra Freestyle Club, que prepararà els futurs talents. Que ningú no s’espanti, que els xavals comencen a poc a poc.

Projecte nou.
Ens hem ajuntat uns quants dels que estàvem vinculats amb el free style per crear un nou club: el meu entrenador a la Federació andorrana, que és president del club, Guy Díaz; Josep Gil, que entrena a la Federació espanyola; el meu germà Kim, Kilian Vidal i Mònica Font. 

Temps difícils no sols per a la lírica.
L’any passat va ser complicat i ens deien que estàvem sonats, però bé. Tenim uns quants infants i la nostra idea és reactivar el free style a Andorra, crear una base, una estructura sòlida, a la Federació Andorrana d’Esquí. 

Hi ha talent?
Tenim quatre nens que fan snowboard i quatre d’esquí, nens que ja van tenir certs resultats l’any passat, i alguns en destaquen bastant, per l’agilitat, habilitats. Hi ha nivell, sí, sí, però hem de treballar molt des de la base encara. 

Quines qualitats necessiten?
Sobretot agilitat, perquè finalment és un esport d’equilibri. També un físic, una elasticitat, cal molta mobilitat corporal per fer els trucs i alhora poder rebre impactes. No deixa de ser un esport de risc, amb les seves conseqüències. 

No ho dubtem pas.
Per això comencem entrenant al 360º Extrem. Hi podem treballar evitant lesions, treballant els moviments en sec, que en diem nosaltres. 

Són vostès com gats sobre la neu.
Aquesta és la idea, sí, sí. Amb un nivell mínim d’esquí, és la base per poder-hi afegir els trucs: els salts, les baranes... Has de saber esquiar i al mateix temps tenir agilitat de gimnasta. 

Molts pocs són els escollits. 
És un esport minoritari, sí. Potser a Andorra no està tan de moda ara com abans, però en ser olímpic ara ja està tornant a créixer arreu del món. Aquí a Andorra vam veure una decadència perquè vam marxar uns quants, però a veure si es pot reactivar. 

Que tinguin sort.
És cert que no és un esport que es pot practicar tot l’any, com el futbol. Per això busquem que a través del club es pugui entrenar no sols a l’hivern, com altres centres de tecnificació, poder tenir una base tot l’any i amb més nens. 

Què el va portar, a un esport on es pot trencar la ‘crisma’ fàcilment?
Mira, jo jugava a futbol i no se’m donava malament. Però van obrir una secció de free style a Arinsal i el meu germà gran s’hi va apuntar. Jo volia deixar l’esquí alpí, que no m’acabava de convèncer: volia escapar-me de la pista i saltar. També teníem entrenadors que ens ensenyaven a fer alguns trucs. Havia de decidir entre futbol o això... i ja veieu.  

Tindria referents. 
Ídols com Candide Thovex, dels pioners. Em mirava els vídeos i em motivava. 

És per als que sou una miqueta ‘cabres’, oi?
Bé, la por l’has de tenir controlada. Has de transformar la por en adrenalina controlada. Has de tenir ganes de provar però prudència. Cert que aquests salts a més de 25 metres, baranes... Si ho veus des de fora no sembla tenir molt de sentit. 

Espanteu, cert.
Té tot el sentit en l’àmbit esportiu. Més ara que és olímpic. Però l’entrenament és tan intens, tan gran, que quan arribem a pistes ja no hi ha tant risc. 

Què se sent en aquelles alçades improbables i cap per avall?
La veritat és que és una pujada total d’adrenalina, una motivació per créixer, són objectius personals, autosuperació. Quan voles estàs molt concentrat i ocupat a recepcionar bé. 

Com tranquil·litzeu els pares?
Treballem de manera progressiva, des de baix de tot, amb salts petits. En el procediment el mateix nen es va veient capacitat, no el forcem a res, només li ensenyem la tècnica.