Qui ha dit que el jovent no té somnis, anhels, i no s’esforça per aconseguir-los? Guillermo Regal, amb dinou anys, posa tota la carn a la graella per sortir-se’n en el –també és cert– enfilat i tortuós camí de la música. Des de la Seu d’Urgell, apostant per les músiques urbanes i el relat d’experiències viscudes

Anem veient vídeos nous: portes un bon ritme de producció. 
La veritat és que la música és l’únic que m’agrada i em motiva de debò. Amb dos amics, Tassini i M. Fario, pensem que és la manera de sortir del poble, amb la nostra música. Ens ajudem, col·laborem. Junts ens en sortirem. 

La cançó més recent és ‘Channel’. 
Diferent al que havia fet fins ara. Havia cantat més sobre les coses que em passen a la vida, però aquí he tirat per la banda romàntica. 

Imaginativa o hi ha per allà una Channel de debò?
No, no, imaginació principalment. Cap Channel. 

No sé si ens ho creiem. Però vaja, explica’ns com va anar això de començar a fer música. 
No sé, no sé, m’agradava molt des de ben petit. Amb el temps, cada cop més, era l’única cosa que de debò em cridava l’atenció. Als catorze, quinze, ja em vaig posar a fer música sense parar. 

Algun referent?
La veritat és que no. Intento en cada cançó fer una cosa pròpia, que no s’assembli a ningú, que cada tema sigui meu, meu. 

Amb tot, posar-se a compondre així, de cop i volta...
Doncs amb els companys anem a l’estudi, fem les bases, o les busquem per Internet, i a partir d’aquí comencem a improvisar, a improvisar, fins que surt alguna cosa que ens agrada. Després és cosa de treballar-ho. Poca cosa més. 

Els vídeos us surten molt rodons. 
El meu col·lega es va comprar una càmera professional i anem fent. Just preparem ara un vídeo que és quasi un curt, una història al voltant d’un robatori. Volem més contingut visual, a banda de la música. 

I tot après pel mètode d’assaig i error, oi? 
Aquest serà una mena de curt, quasi. Anem aprenent a base de treballar i tot assaig i error per anar millorant. Amb el poc temps que portem, poc més d’un any, crec que ens en sortim, oi? Així que confiem que passaran coses bones. 

Tant de bo. 
I encara que tenim projectes musicals individuals, si un de nosaltres té sort i arriba enlloc, ajudarà els altres. 

Algun directe, de moment?
Confiem molt en l’estiu, en les festes majors. Fins ara hem participat en un concert per a joves a l’Escorxador. Per ser el primer, i que no tenia ni la meitat de cançons ni eren igual de bones, penso que va anar molt bé. Aquest és el meu somni, cantar davant de molta gent un dia. 

No eren tan bones, dius. Notes la millora?
Oi tant! Com més treballis, millor sortirà. Amb cada tema t’adones què era bo o no, què crida l’atenció del públic... T’hi vas fixant. 

Temes, estils preferits?
Busco entre molts estils, de rap a trap... tot músiques urbanes, això sí. Exploro, intento fer una mica de tot. I parlo d’allò que em passa en cada moment. Sabeu? Hi va haver una època en la meva vida, uns anys, en què res no funcionava, la veritat. I en aquest temps, quan tot anava malament, la música era la manera de sortir-me’n. 

Et refereixes a la mort del pare, oi? [Víctima d’una negligència mèdica, que ha portat la família a emprendre una valenta batalla judicial].
Sí, sí. La música m’ajudava, em motivava a seguir endavant. Penso que la meva música pot ajudar algú altre. Al poble saben que el que explico és sincer. Així també noto el suport de la gent. La mort del pare i tot el que va desfermar va ser molt dur. Si no fos per la música, no sé com estaria, no tindria res perquè lluitar. 

La música és un món competitiu. 
Ja sé què vols dir. Però estem convençuts i no ho veiem gens difícil. I nosaltres, abans que res som amics. Ens tirarem un cable quan calgui, no ho dubto.