La sensibilitat és com un sensor d’alta precisió. Capta matisos que altres passen per alt, interpreta amb profunditat el que passa dins i fora i ens connecta amb la vida. No és debilitat. És capacitat. El repte apareix quan ningú ens ensenya què fer amb tot allò que aquest sensor detecta.

Perquè una emoció intensa pot arribar com una onada. La ràbia, la tristesa o la frustració no són emocions negatives, encara que sovint les hàgim rebut així. Les emocions són missatgers: porten informació, tenen una intenció i ens indiquen que alguna cosa dins nostre necessita ser mirada.

Potser per això frases aparentment innocents tenen tant de pes: “No n’hi ha per a tant”, “no ploris”, “no sentis amb tanta intensitat”, “has d’estar bé”. Les paraules no se les emporta sempre el vent. Algunes es queden i poden acabar convertint-se en la manera com ens parlem a nosaltres mateixos.

Com a pare, m’he trobat dient a la meva filla: “no ploris”. I després m’he aturat. Per a ella, plorar no és un problema que jo hagi de solucionar; és una manera d’expressar el que està vivint. Hi ha un dolor que, moltes vegades, fa més mal que el mateix dolor, i és veure patir un fill.

L’instint és protegir-lo, treure-li la tristesa, evitar-li la frustració o assegurar-li que “tot anirà bé”. Ho fem des de l’amor. Però acompanyar no sempre significa eliminar el malestar. El nostre fill també necessita viure el seu procés, descobrir què li passa, posar-hi paraules i començar a entendre el seu funcionament intern. Acompanyar és quedar-nos a prop sense prendre-li el timó: oferir seguretat mentre aprèn, a poc a poc, a reconèixer les seves pròpies emocions i necessitats.

Aquí la validació emocional té un paper essencial. Una part de la nostra identitat es va configurant a través de la mirada dels altres i de com és rebuda la nostra experiència. Si davant la tristesa rebem “no ploris”, davant la ràbia “no t’enfadis” i davant la frustració “no n’hi ha per a tant”, podem aprendre que el problema no és només el que sentim, sinó nosaltres per sentir-ho.

Validar no és donar la raó a tot ni justificar qualsevol conducta. És poder dir: “entenc que això t’ha fet mal”, “veig que estàs molt enfadat” o “té sentit que ara estiguis frustrat”. Primer reconeixem l’emoció, després podem decidir què en fem.

També hem confós, massa vegades, acompanyar amb animar. Davant del dolor apareix ràpidament el fals positivisme: “vinga, anima’t”, “pensa en positiu”, “segur que tot anirà bé”. Però no sempre tot anirà bé, almenys no com esperàvem. Potser és més honest i útil acceptar que una cosa fa mal i, des d’aquí, buscar camins alternatius. No negar la realitat, sinó ampliar les possibilitats.

En la meva experiència acompanyant persones, una de les coses que més valoren és sentir-se escoltades i validades. I això, que sembla tan bàsic, em fa pensar en la manca d’espais que tenim per poder ser sense filtres, sense haver de rebaixar el que sentim perquè l’altre estigui còmode.

Quan intentem apagar aquest sensor d’alta precisió, el que sentim no necessàriament desapareix. Sovint queda a dins, es barreja amb la nostra veu interna i condiciona com ens veiem. En canvi, quan aprenem a escoltar-lo, la sensibilitat pot convertir-se en empatia, intuïció, connexió i profunditat.
Les paraules tenen pes. Les que rebem i les que ens diem. Aquesta setmana, abans de dir-te “no n’hi ha per a tant”, prova de preguntar-te: “què m’està intentant dir això que sento?”. Potser no necessites sentir menys. Potser necessites més espais on poder sentir, comprendre’t i trobar una manera pròpia de continuar avançant.