Ara que anem tan escurats, ens vindran al pèl els seus consells. 
Per descomptat, sí. Jo vaig començar per casualitat. El 2012 havia acabat la carrera i podeu comptar quins ingressos tenia, ni estalvis. Però es jugava l’Eurocopa a Polònia i Ucraïna i hi volíem anar, amb els amics. Vam acabar fent un viatge de 35 dies per molt pocs diners. I a sobre, vam ser convidats als partits i a la zona de tribuna!

Home! Això ja és sort. 
Una casualitat. La nostra història havia sortit a la tele, com havíem arribat des de Saragossa, i arran d’això ens van fer el convit. Però després d’aquest primer èxit vam replicar el model. 

Reflecteix les aventures al bloc ‘Nada incluido’. 
Amb el temps tot ha evolucionat, però la filosofia de base no ha canviat: tens l’avió, el transport d’anada i tornada, però tota la resta està oberta. 

Res inclòs és el que es troben finalment molts viatgers de creuer.
Tal qual, tal qual. Però amb mi ja saps a què vas. 

Així que la segona aventura...
El nord d’Europa, des de Polònia cap a Lituània, Letònia, Estònia, Finlàndia i Suècia, amb l’objectiu d’arribar al punt més alt del continent. Vam llogar un cotxe i a dormir on algú ens oferís allotjament, on trobéssim un llit. 

I si no?
Sempre hi ha el pla B d’anar a un càmping, pagar alguna cosa... tot i que a Finlàndia és una opció cara, sí. Però des d’aleshores he estat a més de trenta països i la resta ja són assumibles. A banda, busco destins no gaire manits. 

Entesos.
Però a Finlàndia només ens vam trobar així una nit. Per la resta, com que tothom té casa, té espai, i no els importa, són molt hospitalaris. I no són llocs com Madrid, on potser t’han de posar al quarto de la rentadora... que els espais són molt més petits.

I com s’aconsegueix que et convidin a casa?
Bé, més aviat amb plataformes on s’ofereix allotjament gratuït a viatgers. Contactes, expliques la teva filosofia... Però ara és cert que les coses també han anat canviant. I el meu projecte mateix, que ha esdevingut professional. 

Eines en línia, aleshores.
N’han aparegut moltes. Per exemple, conec Barcostop, per a gent que vol recórrer el món en vaixell: posa en contacte gent que vol navegar i necessita tripulació i tu t’hi ofereixes i viatges a canvi del teu treball. Hi ha centenars d’idees. 

Algun lloc, alguna descoberta particular, als seus periples?
A Tailàndia vaig estar en alguna de les illes menys freqüentades. L’important en tot cas és que el viatge el faci el viatge mateix. És a dir, que si estàs a la Massana i t’hi trobes a gust, doncs t’hi quedes més del previst. 

Deixar fluir. 
Deixar fluir. És com trobes els moments més macos. Els moments per què sí. Per exemple, a Bòsnia vam arribar a Zelenkova, un lloc on vam anar a parar perquè s’oferia un allotjament curiós, allà, al mig del no-res. Ens vam trobar amb un poble sencer que havia aixecat un sol home, des de zero. Havia hagut de fugir per la guerra i en tornar va voler reconstruir el poble a partir d’un molí, l’únic que havia quedat dempeus. 

Conèixer gent és una de les finalitats del viatge. 
Has d’estar obert a conviure, sí, és fonamental. Recordo que un cop estàvem tirats en una gasolinera a Eslovènia, que no és el millor lloc per fer autoestop. Hi havia una parella que ens mirava...

Uix! Por?
No, no. Eren uns romanesos que viatjaven per casar-se a Bucarest. Van veure la cinta de la Verge del Pilar que dúiem i, com que vivien a Espanya, la van reconèixer. Així vam acabar tots viatjant anxovats al cotxe: nosaltres, les motxilles i els vestits dels nuvis a sobre dels genolls. Des d’aleshores, sempre portem medalles del Pilar!