Acaben de reconèixer-lo com un dels millors professors del món i és a Andorra: Carlos Moreno Borrallo té a les mans un dels Global Teacher Awards, atorgat pels col·legues d’arreu. Felicitats a l’infatigable docent i divulgador

Felicitats!
Gràcies. Va ser iniciativa d’uns quants companys, que ens coneixem de l’àmbit de la divulgació, i em van presentar com a candidat. La direcció del centre ha de refrendar la candidatura i el jurat valora la teva trajectòria, les activitats i projectes amb els alumnes: valoren molt tot el que sigui sortir de l’aula, fer difusió. 

Et voilà, un docent del país premiat.
Sí, per primer cop. Ho atorga una organització amb seu a l’Índia, AKS. Una il·lusió, la veritat. 

I per als seus alumnes?
També, també. Ho van compartir per xarxes socials, també els pares. Un reconeixement d’aquest nivell permet enarborar la bandera de l’educació andorrana. 

Llàstima que no el va poder anar a recollir en persona. 
Sí, era complicat. Tramitar el visat, fer tot el viatge per a un cap de setmana... Tenia altres compromisos. Però ja el tinc. 

Com deia: vostè és un ‘profe’ que surt de l’aula. 
La participació activa dels alumnes és fonamental. Activa, insisteixo. Si hi ha implicació i emoció, en surten els projectes que marquen als alumnes... i al professor. Com un que iniciem ara. 

Expliqui, expliqui. 
Es tracta d’explicar la física quàntica a través de quadres de Salvador Dalí. 

Quedem de pedra. 
Relacionar coses tan distants és xocant. Primer hem parlat de Dalí, personatge que els ha cridat molt l’atenció, després hem vist els seus quadres i hem buscat les interrelacions amb allò que havíem estudiat sobre física quàntica. Ara ells faran una exposició per explicar l’efecte fotoelèctric, què és el principi d’incertesa de Heisenberg... a partir de les teles. M’estan fent aprendre, que és la primera obligació d’un professor. 

Home! A la resta també ens agradaria aprendre’n. 
Aquesta és la idea. Allò que es queda a l’aula, mor. Ha de sortir de l’aula. Els alumnes crearan un canal de YouTube, una aula audiovisual. També hem d’anar a fires científiques, on puguem.  
S’allibera de lidiar amb la frustració de molts docents? És immune? D’immune, res. Aquesta sensació de ser gladiadors jo també la tinc: sortir al circ i no saber amb què et trobaràs. Jo també tinc la sensació, també. Et jutgen els alumnes: si els avorreixes ets dolent. Et jutgen els pares, et jutgen els directius, la inspecció si fas o no les programacions, la societat... Tothom. 

Complex.
No hi ha varetes màgiques. Has d’assumir-ho i anar fent. Tampoc hi ha èxit amb tots els alumnes. Però has de seguir lluitant. Tu com a professor, o gaudeixes del teu treball o estàs mort. O t’agrada molt, molt, molt, o això no rutlla. 

A vostè li agrada molt, molt, molt. 
Pocs dubtes, pocs dubtes. Un professor ha d’apassionar-se per transmetre allò que aprèn, no allò que sap, sinó allò que aprèn. Hem d’encomanar, il·lusionar. Miri, avui m’ha sorgit una idea per a un taller quan he demanat a la persona de manteniment una bombeta. Em nodreix tot allò que m’envolta. 

Si no fos professor, què?
Buf! Doncs ho tinc difícil. Potser escriptor, veu? Potser perquè té aquest vessant d’expressar el que t’agrada. Alguna coseta he fet i...

Ahà! ja té alguna cosa en marxa!
Però les meves marxes són lentes. Porto moltes coses al cap. Vaig començar un llibre fa sis anys i només porto quatre capítols. Un llibre sobre la taula periòdica, però novel·lat, amb la meva família de protagonista, contant històries. 

I més, i més. 
Més ràpid serà un que titularé Días de ciencia y radio, en homenatge a una pel·lícula que m’agrada molt. Per traduir en paper els programes que hem estat fent a RNA. També projecto els Passeigs de química per Andorra. A llarg termini. 

A la ciència li falten divulgadors?
Sí, i és clau. Però falten aquí. I mirar el món a través de la ciència et permet veure la vida més divertida, més bella, en colors: un arc de Sant Martí és xulo, però si saps com es forma, ho és més. 

Ben dit. 
Pertanyo a una xarxa de divulgadors, a Espanya, hi estic implicat fa molt de temps. Participo ben bé en quinze o vint xerrades l’any. 

A Andorra...
És una llàstima que no hi hagi més fòrums de divulgació científica. No us heu fixat que deu ser l’únic país que no té un museu de ciències? 

Doncs mans a l’obra. 
Fèiem a la Massana les sessions de Pensa en ciència, un cop al mes, i aplegàvem sempre entre dues-centes i tres-centes persones.