Vigilin vostès quan vagin per la muntanya i agafin herbetes despreocupadament, adverteix la botànica del Cenma Clara Pladevall: potser és una espècie en risc. Per informar-nos han preparat una exposició itinerant que inauguren a Sant Julià

Érem conscients que hi ha espècies animals en perill, però plantes?
Justament és l’objectiu de l’exposició. Notàvem que sempre es parla d’animals, i dels mateixos. Nosaltres, com a botànics, veiem espècies de plantes molt amenaçades i molt poc conegudes. Per exemple, aquí a Andorra tenim el que diuen julivert d’isard (Xatardia Scabra), que creix a les tarteres, i no és que sigui tan rara però està en perill (no crític).

A les inhòspites tarteres?
No existeix enlloc més del món, és endèmica. Estan molt aïllades, d’una tartera a altra del Pirineu. Tenen problemes a nivell genètic perquè no hi ha intercanvi: es van tornant endogàmiques... com algunes famílies característiques, i això crea problemes de salut, també a les plantes.

Continuem: n’hi ha d’altres.
El Maianthemum bifolium, que no té nom català, pobreta. És del nord d’Europa i de forma relectual, de quan el clima era un altre, es troba aquí al Pirineu. Els boscos se li estan tancant massa i li arriba poca llum. En farem experiments.

Mètode científic.
Sí, tenim una hipòtesi i l’hem de comprovar. El problema, és clar, és que si hi ha pocs exemplars no ens podem arriscar a causar-li un problema, que ja en té prou.

Més exemples?
Seguim deu espècies a tot el Pirineu i només quatre a Andorra.

Les dues de què hem parlat i...?
El Salix lapponum o Salix ceretana, que també coneixem com a salze nan i viu a la Cerdanya entesa àmpliament. Ve de Lapònia, en principi, tot i que ara estem investigant si en realitat no serà una espècie pròpia de la Cerdanya. No sabem si és ben bé la mateixa o prou diferent de la de Lapònia com per pensar en una espècie com a tal. Arriba a Sorteny i el Montmalús.

Ah!
És una planta que té individus mascle i femella i estem estudiant en quina proporció de cada gènere. Si ens trobéssim que tots són mascles, no hi hauria producció de llavors i la producció és a través de les arrels, etcètera, i això implica una gestió diferent.

Quina és la quarta?
L’Astragalus penduliflorus, que tampoc no té nom comú. Es troba de carambola a la zona de Sorteny i després a l’Alt Pallars i cap allà. És molt desconeguda. O potser passa desapercebuda, que pot passar.

Què les amenaça?
Aquestes espècies estan amenaçades pels canvis d’ús del territori, a les fons de vall, per exemple. Hem passat de tenir conreus de cereals fins als 1.500 metres d’alçada que n’hi hagi i que els boscos hagin crescut moltíssim.

És clar, arrasem per on passem.
Hem de veure quins són els problemes concrets que les amenacen: és l’aïllament? És el canvi climàtic? La freqüentació de la seva zona? FloraLab intenta saber què passa  amb cada espècie, amb l’objectiu de conservar el nostre patrimoni natural.

Ja sabem que no hem de molestar els animalets, i les plantes?
És una de les intencions de les accions que farem: uns panells indicatius perquè la gent tingui present coses tan senzilles com no sortir del camí o portar els gossos lligats, no arrencar res. Si et trobes amb una planta amb quinze individus i n’arrenques dos, és molt rellevant per a la seva supervivència. No ho feies amb mala fe...

Som com som i podem pensar ‘i a mi què la planteta’?
Ja. Els ecosistemes estan interconnectats i hi ha efectes en cadena, així que preval el principi proteccionista: no toquem per si de cas.

O perquè ens hem llançat tots al bosc a recol·lectar plantes.
Ai, sí! A vegades pateixo: penso no us fiqueu tots en aquella clariana, on hi ha aquella planta tan especial. Però l’interès per la natura està molt bé, això també. Però està ja molt estressada.

L’exposició surt d’una recerca.
Sí, un projecte transfronterer, amb finançament Poctefa que es diu FloraLab. Però la xarxa funciona des de ja fa anys al Pirineu Oriental, per estudiar el patrimoni botànic. Per monitorar aquestes espècies tan rares.