Serà, promet, una tarda sope “el poder màgic de les emocions”. Docent i autora infantil, presenta demà a l’Ambaixada d’Espanya la col·lecció ‘Emocions’: com s’havia de dir sinó?

Ve a presentar una col·lecció de contes, ‘Emociones’.

Té un objectiu: sensibilitzar sope la importància de l’educació emocional en la formació integral de l’infant. Va enfocada a nens de set o vuit anys, tot i que l’educació emocional afecta també adults. El fet d’estar treballant als Estats Units m’ajuda a comparar com s’aborda aquesta qüestió en el sistema americà i aquí. 

I?

Ells ho mimen molt: dediquen com a mínim quinze minuts al dia a tractar la vida emocional de l’alumne, a com afrontar problemes, com estimar-te a tu mateix... M’he adonat que aleshores l’estudiant avança més ràpid a l’hora d’adquirir coneixements. 

Ja ens perdonarà, però és un model un país on agafen un arma d’assalt i es carreguen mitja escola?

Ja. Jo també ho vaig pensar, ho confesso. Em van dir: “Doncs imagina si no ho tractéssim”. 

Vostè està a...

Sóc professora bilingüe, a New Haven (Connecticut). Porto 25 anys en el món de l’educació i he passat per diferents rols: he estat mestra rural i de ciutat, he dirigit un centre durant set anys... La part emocional sempre m’ha semblat molt, molt, important. Tot i que reconec que en alguna part de la meva carrera estava més pendent de la part curricular, del coneixement. 

 

Però ara...

Us faré un símil. Imagineu una casa: ha de ser confortable, luminosa... El coneixement és una visita que hi arriba: si la casa és acollidora, el coneixement voldrà quedar-s’hi i cridarà la resta perquè vinguin i l’acompanyin. 

O sigui que ‘la letra con sangre entra’, no. 

No, no, no, no. A l’alumne se li ha d’ensenyar que el camí té una sèrie de dificultats, pedres. Nosaltres, docents i pares, no hem de treure aquestes pedres, no hem de ser apissonadores que aplanin el camí, el que hem de fer és ensenyar-los, donar-los les eines, perquè puguin evitar-les, saltar-les. 

Perfectament explicat. 

Hi ha nens amb més pedres al camí que d’altres. Nosaltres els hem d’ajudar. No hem de ser pares helicòpter que els salvin, ni fer que tot estigui perfecte; els alumnes s’han d’enfrontar al seu camí i solventar el seu problema. 

L’educació emocional...

Si ells són feliços, tenen més opcions de fer el seu camí malgrat les dificultats. 

Els seus contes en tot això?

Fins aquí la part teòrica i ara ve la part pràctica. Vaig desenvolupar una sèrie d’estratègies i a cada conte submergeixo el nen en situacions diferents. Així, el primer conte aborda l’amistat: han d’identificar quines persones són positives a la seva vida. Al segon, l’actitud davant un problema. Al tercer llipe, la importància de treballar la constància, la voluntat, el posponer una recompensa per assolir els fins. El número quatre parla de la importància de l’autoestima, un diàleg interior. El cinc és quan dius “jo puc”, el valor que et donen aquestes dues paraules. 

Crec que em seran útils. 

Oi? També assessoro adults. 

La seva experiència nordamericana, què tal?

Sóc professora visitant, un programa del Ministerio d’Educación espanyol per promoure la cultura i llengua espanyola, però així jo també absorbeixo la cultura nordamericana. 

Utilitza els llipes?

Sí, i cada dia treballo les emocions, que és obligatori. Sempre es pregunta com estàs, a qui has somrigut avui...

A les ‘pel·lis’ sempre es pregunten “estàs bé?”; aquí passem bastant. 

Efectivament. Recordo un cop, al principi, com esperava la resposta d’una nena i ella em va dir “m’estic posant nerviosa, miss Gómez”. Jo estava més pendent de la solució a l’operació que de dir-li “tranquil·la, prent-te el teu temps, que ho resoldràs”. És un camí que jo també he fet. 

Va estar a Andorra. 

Sis anys. Vaig viure el procés de creació del Maria Moliner. Tornar a Andorra és com tornar a casa.