Nascuda a Canàries. Filla de marroquins. Cantant, activista cultural, jove amb empenta i polifacètica. 
Ikram Essaghir desfila demà pel cicle ‘Geografies’, a Ordino, per parlar sobre la cultura amaziga

Pesadeta, oi, aquesta pregunta de “i tu d’on ets”?
En realitat ja estic acostumada. Si he de dir la veritat, ni tan sols em molesta. En realitat, és més fastidiós el que diuen a continuació: “Ah! Doncs parles molt bé castellà. O català”. Però com no he de parlar bé les llengües d’aquí, si soc nascuda aquí!

Demencial. 
Sembla que es tracta d’obtenir una primera impressió a partir d’allò que he après possiblement a la televisió. En tot cas, de posar en marxa els prejudicis. Abans de formar-te un judici tu mateix sobre la persona que tens davant. Primer prejutges i després en tot cas ja decideixes si et cau bé o no. 

Bravo! Molt ben dit. 
Tinc amigues que procedeixen de Tànger, però la veritat és que no baixo cada any al Marroc. En realitat, quan soc allà no sento que sigui d’allà. Potser em sento més d’allà quan soc aquí. Difícil d’entendre. Tot plegat és complex. 

I més que ens entestem a fer-ho. 
Exactament. Per això quan em pregunten d’on soc m’adapto a qui m’ho pregunta. Si necessites etiquetar, cap problema: jo et responc. 

En tot cas, avui al ‘Geografies’ parlarà de la seva cultura d’origen, amaziga. 
Una cultura d’origen nord-africà. No se sap ben bé quins són els seus orígens, però en tot cas és molt antiga, és prèvia a l’arribada dels àrabs i s’estén per un  territori que va del Marroc fins a Egipte incloent-hi les illes Canàries.

Una cultura d’arrel que reivindica. 
A través de la meva música, sí. Però fixeu-vos que fins i tot jo, quan vaig començar, en tenia dubtes. Ho reconec. A vegades fins i tot m’arribava a fer una miqueta de vergonya: pujo o no el vídeo?, em preguntava en principi. Perquè és cert que l’amazic no és que el parli massa gent. 

No la veig jo fent-se enrere. 
Em vaig posar a investigar sobre les meves arrels. Vaig veure que probablement no teníem cap ascendent àrab. Que són conceptes que hem d’aclarir bé: àrab versus africà. A vegades fem servir conceptes per peresa mental. Després vaig comprovar que precisament al Marroc és una de les zones on més s’ha mantingut la cultura amaziga. 

I s’hi va llençar de cap. 
Em vaig adonar que cantar en aquesta llengua té un pes, té una gran història al darrere. Així que és una manera de donar pes a una cosa que era invisible. Fixeu-vos que quan vaig començar, altres joves com jo es van començar a sentir orgullosos d’aquestes arrels. 

Tornant a l’odiosa pregunta...
Jo soc d’aquí, soc d’allà, soc d’enlloc. És el que vinc a dir a les meves cançons. M’adreço a gent que pensa que no encaixa bé enlloc. Els dono unes eines perquè se sentin bé amb ells mateixos, que no tinguin dubtes. 

Tot plegat, en clau de músiques urbanes. 
Sabeu? Aquests estils propers al hip-hop, músiques de carrer, acaben estant molt masculinitzades. Parlen sobre fumar, sobre traficar, aquest tipus de temàtiques. Per què?! 

Als seus vídeos la dona és l’eix vertebral, goso aventurar. 
Jo he viscut molt entre dones. Es nota, oi? En temes com Henna parlo sobre l’antiga obligació imposada de casar-se. En el tema de la religió no entraré massa, o més aviat, si voleu hi entrem i sortim. La gent confon cultura i religió i jo intento eludir la religió en la música. 

Sàvia elecció. 
Només us diré que és una religió heretada i al mateix temps escollida. Però tot plegat és una decisió complexa, com la vida. 

El seu camí en la música i l’activisme cultural, cap a on la porta?
Què sé jo! De moment faig de tot a la vida: estudio, treballo, escric música, m’envolto d’un bon equip per produir els vídeos...  Sobretot, aprenc. No sé on em portarà el futur. A vegades em dic “explotaràs”, però estem aquí per viure, oi? Ja em relaxaré quan toqui.