“Si fan soroll amb el motor... entenc la mala fama”

Gabriel ‘Guchi’ Guevara és un argentí trasplantat a Andorra. Feia des del 1998 la doble temporada, com a monitor d’esquí, fins que s’hi va establir definitivament. Però el que importa aquí: és un gran amant dels cotxes esportius

Va cofundar The Crew Andorra. 
Amb Joao Braga i l’ajuda inestimable d’Ana Sousa. Un dia vaig tenir l’oportunitat de comprar-me un cotxe esportiu, que m’apassionen. Havia estat en diferents grups: els cotxes al final són una excusa per fer amics, quasi família. 

Ara s’han creat el seu. 
Teníem molts contactes al món dels cotxes, però per entrar al grup calen requisits, com donar-nos el dret d’imatge perquè publiquem moltes fotos a les xarxes. Volem fer-ho tot de la millor manera. També quan fem trobades. 

Normal.
Sempre. Demanem el permís al Comú corresponent i a la policia. Perquè què passa? Entenem que Andorra és un lloc molt petit i que si es  fa massa sorolls els veïns es queixen, és normal. Nosaltres volem fer trobades endreçades.

Vol dir...
No es tracta de fer tirones, ni arrancades sorolloses, ni de veure qui fa més soroll. La idea és ajuntar-nos i compartir, gaudir una tarda. La finalitat a mitjà i llarg termini és fer esdeveniments per atreure gent d’arreu.

Sona interessant. 
La idea és fer-ho en un espai tancat, on es pugui cobrar una petita entrada o col·laboració. Seria a llarg termini, no obstant això. De moment ja tenim alguns espònsors.

De quins cotxes parlem? 
De cotxes amb potència. Però no es tracta de venir a veure qui té el cotxe més potent, sinó de compartir amb gent a qui agrada el món del motor. Alguns amics són gent amb un cotxe normal al qual han fet una petita modificació estètica. Ho acceptem, a qualsevol que s’ho vulgui passar bé. 

Si m’ho permets, teniu una mica de mala premsa: pel soroll. 
És normal. Són cotxes que fan soroll. Uns més i d’altres, menys. A les trobades intentem mantenir l’ordre. Però què passa? Que abans de la trobada o després no podem fer-nos responsables dels actes de les altres persones. Si algú fa soroll i la policia l’atura, la multa és seva.

És obvi. 
Però la fama comença quan alguns se salten les normes. Al nostre grup, no obstant això, intentem respectar els veïns i demanem autoritzacions: si ens donen els permisos és per alguna raó, oi? Ara, si algú incompleix les normes, entenem que la policia fa la seva feina. 

També és obvi. 
Diem “nois, no feu el boig” perquè a la llarga ens perjudica a tots. Però si fan soroll o posen o deixen de posar al cotxe... Entenc la mala fama. 

Què té d’apassionant un cotxe?  
L’estètica per començar. Depèn de la butxaca de cadascú, és clar, si poguéssim, tots tindríem Ferrari Lamborghini. Però cadascú té el que pot obtenir amb el seu esforç. A banda, la potència. Tenir un cotxe que respon, que accelera, que frena... Qui té un cotxe esportiu el cuida més que qualsevol altre conductor.

El meu té més ratlles que un pentagrama. 
Invertim molta pasta i el cuidem. Així que la gent diu: “aquests aniran a 2.000 per hora.” Nooo, si passem un forat, el passem a poc a poc, cuidem el cotxe com si fos part del nostre cos. 

Us veiem pel retrovisor i diem aquest em passarà en doble contínua.
Potser ve un xaval de 18 anys amb el cotxe del pare i és un liante. Però en això que dius no, no és així, no és així. Hi ha molt estereotip. Com al món de les motos, hi ha qui pensa que tot motero és un paio molt tatuat i perillós. 

Preparen una trobada imminent.  
En principi sí, un comiat per a mi, que me’n vaig per un temps a Azerbaidjan. Però com que anuncien mal temps i les nostres trobades són a dalt, a peu de pistes, precisament per no molestar, doncs no sé, no ho tinc clar.