Urgell Isus, de Ca l’Andreu d’Alàs. Ahir la trobàvem a Barcelona, a punt de participar en un acte de reivindicació de la dona en el món de la pagesia. Un dels sectors encara molt renuents a incorporar veus femenines allà on tot es cou: òrgans directius de cooperatives o sindicats agraris

Sector complicat, el primari. Més per a les dones? 
Sí, sí. I necessitem com més notícies, més ressò. Llàstima que se’n parla avui i després hi ha un buit tot l’any. Com a dona treballadora celebrem el dia 8, però com a pageses i ramaderes, la nostra diada és el 15 d’octubre. 

Mirarem d’omplir el buit. 
Si és complicat? Doncs si una dona diguem-ne urbana ho té cru, imagina’t  per a la del camp, on la dona és encara més invisible. 

Posi’ns exemples.  
És un sector eminentment masculí, on el titular de les explotacions, fins ara,  era el pare o l’home, mentre que la dona treballava a l’ombra. Per això hi ha associacions, com la de Dones del Món Rural de Catalunya, des d’on volem donar impuls perquè les dones prenguin la iniciativa, perquè treballar ja ho fan.

La meva àvia va treballar com una bèstia tota la seva vida. 
I el titular era una altra persona, oi? Des de les associacions les empenyem a posar les ovelles al seu nom, o el negoci de turisme rural, o l’obrador... que surtin elles a la llum. Això els dona seguretat. Perquè s’han fet càrrec de la casa, de l’hort, dels petits animals... i s’han arremangat al camp quan calia. 

Avui continua igual?
Jo ja tinc 55 anys i veig que arriba gent molt preparada, dones amb estudis universitaris que volen tornar a casa i seguir amb l’explotació familiar. O gent de zones urbanes que volen fer un canvi de vida. Va canviant, però lentament. 

Relleu generacional? 
Unió de Pagesos treia unes estadístiques esgarrifoses: en tres anys han plegat més de mil explotacions a Catalunya. Dijous passat vam fer una vaga, a la Seu vam sortir 25 tractors, que per aquí és una cosa fora de mida. Tot i que les demandes no són de gènere, sinó que denunciem que el camp s’està morint. 

Per a homes i dones. 
No s’hi pot viure. I si algú ha heretat l’explotació, encara, però quan ens omplim la boca parlant de tornar a emplenar de gent el rural... si no es facilita, és inviable, inviable. 

Vostè, si no és tafaneria, com va acabar en una explotació agrària?
Jo era llicenciada en Turisme i Empresarials, ja veus, res a veure amb la pagesia. Però vam començar per hobby: un home del poble del costat es jubilava i amb deu vaques, els cavalls, a Alàs, ja ens agradava anar fent. D’això ja fa més de vint anys. En aquest temps ha esdevingut la principal font d’ingressos de la família. 

La ramaderia, a l’ull de l’huracà. 
Fem ramaderia extensiva i ecològica. En tocar la carn, totes aquests corrents animalistes, altres maneres de veure l’alimentació, com ara els vegans... tinc males experiències per explicar. En alguna fira m’han increpat.

Què ens diu! 
Sí, sí, a Biocultura, a Barcelona, ens van insultar, fins i tot vam posar denúncia. 

Quina intransigència.  
Hi ha gent que si no combregues amb ells t’insulten. Jo m’estaria molt de fer-ho. Al·lucinaríeu si expliqués tot el que em van dir. 

Per la resta, no se’n penedeix de la decisió, oi? 
I ara! Vivim en pau, en la naturalesa. Ara bé, hem de lluitar per guanyar-nos la vida, i no sols el sector carni, també la llet, l’oli, el fruit sec... som moltes dones a Catalunya que en vivim. 

Actituds masclistes? Nena, no pugis al tractor! 
No, cada cop menys. Ho hem normalitzat. Però no tenim accés als llocs on es prenen decisions: juntes rectores de cooperatives, sindicats agraris... A tot Catalunya ens podries comptar amb els dits d’una mà i te’n sobrarien. 

És a dir, que el 50-50 està lluny.  
Oi tant!