Romina Dolonguevich i Miquel Mercè integren el col·lectiu SISMO, amb el qual participen a Forma Espais d’art Contemporani, Balaguer. Hi  presenten ‘Muralla 30’, una reflexió sobre l’habitatge

Us estreneu a Forma. 
És un festival que se celebra a Balaguer des del 2021, biennal. Art al carrer i ens van seleccionar entre cinquanta propostes. Vuit obres són les que s’exposen durant dues setmanes.

Sismo. 
Miquel Mercè i jo portem ja sis anys treballant junts com a arquitectes. També hem anat fent exposicions, tots dos estem molt lligats al tema artístic, sobretot la fotografia. Ho fèiem individualment i enguany hem decidit crear aquest equip i aquesta és la nostra primera obra conjunta. A Forma, per cert, també havíem exposat tots dos, individualment. 

Comencen amb bon peu. 
A Forma la temàtica sempre té a veure amb la ciutat,  la memòria col·lectiva. Ens vam inspirar, per a la nostra instal·lació, Muralla 30,  precisament en el fet que Balaguer és una ciutat emmurallada des d’època medieval. Aquesta muralla encara està present en la ciutat actual i nosaltres n’hem generat una de contemporània. 

Les muralles encerclen, protegeixen, però també exclouen.
Un espai tancat que respon a aquest concepte de límit: tant físic com social. Vam voler fer un espai tancat i la gent a dins troba mobiliari, cadires, per fer ús de la instal·lació i apropiar-se-la. Materialment, hem fet servir tancament d’obra a l’exterior i a l’interior està folrat de mantes tèrmiques daurades. 

L’elecció de materials... 
Per contrastar un exterior cru, dur, inconclús, i un interior daurat, luxós. Volíem transmetre el sentiment de pertinença, de refugi. Fins i tot en el cas de la manta, un estri que coneixem com a manta de supervivència. 

Té una lectura actual, amb tants problemes d’habitatge arreu. 
Fins i tot la nit anterior al muntatge es va produir l’atac a Israel i teníem la imatge de la cúpula de ferro frenant míssils. El sentiment de diferència entre el que passa als que estan fora i dins del refugi. També socialment: jo soc immigrant i entenc això de pertànyer o no. Es pot fer extensiu a tot. 

No havíem fet aquesta lectura.  
Sí, també hi ha la de l’habitatge. Tantes lectures com espectadors, perquè cadascú té la seva experiència i la traspassa a l’obra artística. 

Treballar a quatre mans, artísticament, és fàcil?  
Se’ns ha donat naturalment. Com a arquitectes ens hem anat trobant en la manera de fer, de pensar, de transmetre. Ajuntar-nos en el col·lectiu era natural. Aquesta instal·lació és només el primer pas, amb la idea de presentar-nos, però continuarem endavant. 

Treballant en totes les disciplines, des de la fotografia fins a les instal·lacions? 
Sí, sí. Encara que en la fotografia és més complicat perquè cadascú té el seu llenguatge: en Miquel fa unes fotografies sense gent i jo, pel contrari, no entenc la imatge sense persones. Però tenim altres projectes en comú, com la fotografia d’arquitectura, encara que aquesta sigui una part més comercial. 

Sobretot instal·lacions, oi? 
És un format en què ens sentim molt còmodes, perquè està a mig camí entre l’arquitectura i l’art. Crear espais a través d’una escultura habitable però efímera i amb un concepte que et sacsegi: per això hem triat Sismo com a nom. 

Ja que la tenim a mà: arquitectes i urbanistes ens tenen fregits amb tant de ciment urbà. Reflexionem? 
I tant! No sols a Andorra, sinó arreu, la tendència és cobrir de ciment els espais naturals i cal una reflexió urbanística per evitar fer-ho i allà on ja està fet, incloure novament els elements verds a l’espai urbà. 

Amén.  
És que no deixem respirar la terra. Aquí estem envoltats de natura, sí, però en una illa de ciment.