Fotògraf professional, Emilio Sedano canvia el seu rumb professional per obrir un restaurant vegà al centre històric de la capital. Qüestió de conviccions, confessa, més que expectatives de negoci. Al país no arriba ni al tres per cent de la població que segueix aquesta dieta. Però hi ha ganes de tastar, creu.

La huella vegana. Acabat d’obrir. 
Un restaurant cent per cent vegà. Sense cap aliment provinent de l’animal: ni llet, ni formatges, ni ous, ni mel... Res. Que és diferent de la proposta vegetariana, recordo. L’he obert amb suport d’una franquícia madrilenya. 

Un salt des de la fotografia. 
Sí, jo soc fotògraf i càmera de vídeo. Des de fa quinze anys que hi treballo. Però les circumstàncies, els moments vitals, em porten a emprendre aquest negoci: jo soc vegà i a Andorra hi ha molt poques opcions per a nosaltres. No pots sortir amb els amics a dinar o sopar, si segueixes aquesta dieta. 

Compromís personal també, oi?
Em motiva també donar l’opció a la gent que no és vegana i ho vol provar. 

Expliqui’ns, animi’ns. 
No soc activista, que consti. Sento interès pels animals, el medi ambient, la salut... Abans era escèptic, dubtava que es pogués estar ben alimentat amb una dieta cent per cent vegetal. Ara veig que no, no cal menjar res animal, i es pot estar ben nodrit. Què us diria? Intenteu-ho, sobretot si esteu sensibilitzats amb els animals, si els respecteu. 

Beure llet és faltar-li al respecte a la vaca?! 
Però li traiem el vedell per beure’ns nosaltres la seva llet. Després la inseminem perquè produeixi més llet, i un altre vedell... que matem per menjar-nos-el. És una barbaritat, no trobeu?

I a les abelles també els robem. 
Sí, és clar. Produeixen mel per a les larves i per a elles; nosaltres venim i els robem la mel i les fem treballar el doble o el triple. Tallem les ales a les reines... És una explotació animal en benefici nostre. Innecessari i poc ètic. 

Els ramaders han de viure. 
És clar, és el seu negoci, l’explotació dels animals. Però estem en un món evolucionat on ja no ho necessitem. Tens a l’abast molts aliments que supleixen la carn. Potser no en el passat. Abans una família s’alimentava d’un porc tot l’any, però ara, la producció i el consum són brutals. Entenc, és clar, que és la seva feina. Però poden conrear la terra, oi? 

O sigui, que és qüestió de mida?
No pretenem acabar amb la ramaderia familiar, sinó amb aquesta producció extensiva i intensiva tan elevada. No serem pas vegans tots, el cent per cent. 

Realistes. 
Ara bé, si no necessites matar ni un porc l’any per estar ben alimentat, per què fer-ho, realment? De totes maneres, jo parlo amb gent que em diu que cada cop consumeix menys carn i em poso ben feliç. Ara, no tractaré de convertir-lo. Jo faig  el que penso que he de fer, i si la gent em pregunta, jo li explico. 

Al pobre ministre Garzón quasi se’l mengen. 
Sí, sí. Per dir que no consumíssim tanta carn, o per parlar en favor del ramader familiar, oi? 

Es poden menjar coses boníssimes i sols amb vegetals? 
Confesso que m’encanta el sabor de la carn, i del peix. M’encanta. Però també l’arròs, els cigrons, les llenties, la pasta... Podem menjar moltes coses: fruita, llegums, fruits secs, llavors integrals, que donen l’aportació  proteica suficient. Però a banda, hi ha les imitacions: una hamburguesa que sap a carn, pels condiments, com el comí, el julivert, el safrà... Les aromes naturals. El menjar està molt reeixit: no et diuen que és cent per cent vegetal i no te n’adones. 

Sona molt artificial? 
També hi ha menjar vegà ultraprocessat, cert, poc saludable. Però jo parlo de condiments naturals. Ara, de tant en tant te’n menges una... Mentre no sigui de l’animal, m’ho menjo. 

Proposi’ns alguna cosa vegana bona. 
M’agrada el curri de cigrons amb tofu, un plat indi: verdures i arròs. O la lasanya vegana, amb una bolonyesa amb soja texturitzada i especiada molt encertada.

I els fanàtics del formatge, què fem? 
Jo ho era. N’hi ha de vegà, tot i que el resultat, depèn de quin, pot decebre. Li falta, li falta. Si ets fanàtic del formatge has d’estar molt sensibilitzat per ser vegà. S’ha d’anar a poc a poc.  

Va: davant d’un plat  de Jabugo segur que no vacil·la?
O d’un rostit, amb aquella olor. Però en absolut. Tenim una dissociació entre allò que veiem al plat i el que ha passat abans. Si veiéssim com ha arribat fins a la taula, molts més seríem vegans.