Un exitàs, ha resultat ser ‘Bipolar’, l’experiment teatral sobre salut mental, per així dir-ho, que va engegar Jordi Troguet i que va comptar amb la complicitat de Mònica Vega. I del públic, és clar

Dissabte, a Encamp, i amb tot el peix venut. Quin exitàs, oi? 
La veritat és que sí. Va començar sent un projecte molt personal. Hi vaig posar les ganes necessàries perquè funcionés i el públic ha respost. Cert que havia pensat, i fet, una cosa que tenia molts elements que podrien fer-ho funcionar. Però podria no haver sortit tan bé... amb tanta barreja, podria haver estat una obra en pedaços. 

Sembla que anava ben cosida.  
Hem aconseguit, sembla ser, quadrar-ho tot. Ho tenia tot molt pensat i repensat, cada frase, cada element, i està dissenyat per a tots els públics i perquè tothom pugui sentir alguna cosa en algun moment de l’obra. 

El públic... 
De les 1.200 persones que l’han vist, tota la gent que m’ha escrit i comentat em diu que s’ha sentit identificat: amb el mentalisme, amb un atac d’ansietat, amb molts elements, que he pensat amb delicadesa. 

També hi ha molt humor: ningú no s’ha ofès?
No, no. A banda, també hi ha sàtira, que és encara pitjor. Però diria que amb tant de carinyo, amb tant de realisme... Penso que el que passa és que dic en veu alta coses que molts pensen i això simplement ja agrada. Són aquelles coses que tothom sap però tothom calla i sentir-les de viva veu ja és important. 

El poder sanador, lenitiu, del riure.  
Exactament. Evidentment, la salut mental és un tema molt delicat. Intentar fer riure, o intentar fer plorar, amb un tema tan delicat, fa que te la juguis molt. Et pot sortir el tret per la culata. 

Oi tant! 
Però per això vaig voler que fos un personatge real, no el Jordi Troguet parlant de salut mental, sinó una persona bipolar, preparada amb tots els professionals de salut mental: psicòlegs, psiquiatres... que han ajudat a crear-lo. Així que tot el que està dient sobre l’escenari, i fent, és real. 

El procés sembla complicat.   
Volia fer un espectacle multidisciplinari i pensava, ja ho he explicat, en un conjunt d’elements artístics. L’excusa era una persona bipolar. Després, informant-me perquè no semblar foteta, una burla, va anar agafant cos i es va convertir no en una excusa, sinó en el tema principal. Penso que abordo una qüestió que calia tractar tant aquí a Andorra com a tota la nostra societat. 

En aquest ‘feedback’ de la gent, alguna cosa que l’hagi tocat particularment? 
La veritat és que tots els missatges que he rebut han estat molt personals  i molt gratificants al mateix temps. De gent que ha patit algun problema de salut mental o que en té un familiar. Qualsevol que ha patit anorèxia, bulímia, ansietat, estrès... és susceptible de sentir-se identificada. Això obre molt el ventall i per això he rebut tants missatges, em penso. 

La d’històries que li hauran explicat, doncs.  
M’han dit gràcies per expressar en veu alta coses que ells no havien sabut dir. Gràcies per l’última frase, m’han insistit. Un noi em va dir “gràcies per fer-me entendre el que psicòlegs i psiquiatres no m’havien fet veure”. 

Emotiu.  
He juntat moltes opinions de professionals diferents, moltes teràpies, moltes coses, en l’obra, moltes frases. Això fa que en noranta minuts ofereixis un gran volum d’informació. Tant que hi ha hagut bastant gent que ha tornat a venir per no perdre’s coses. 

L’obra va evolucionant, està viva.  
Evidentment. Vam fer set funcions al novembre, i ja de la primera a la setena hi vam introduir canvis. I ara, més. No són canvis significatius, però sí matisos. On hi ha més riures, he insistit, i on la gent es posava trista, he allargat.  A banda, intento adaptar-me a cada públic, que cada dia és diferent. 

Quin recorregut pot tenir encara? Frontera enfora? Més dates? 
Ara mateix hem sobrepassat a Andorra totes les expectatives. Ara, amb Encamp, l’han vista dos mil espectadors. Per a Andorra, és molt, diria jo. No sé si hi ha molts precedents, i menys amb una producció del país: ho hem exhaurit tot i a la pre venda. Potser encara la farem en alguna altra parròquia, per si algú queda per venir. I sortir fora? Hi treballem, sí. Però això ja porta un altre ritme, és una altra lliga.