És vostè un petit feixista? O si més no, manté actituds un xic feixistes i ni tan sols no se n’adona? Per ajudar-nos a reflexionar a fons, això sí, des de l’humor, que no es tracta de col·locar-se un cilici, Mercè Arànega puja avui a l’escenari del Prat del Roure amb ‘Instruccions per fer-se feixista’ 

Tots portem a dins una petita rata feixista? 
Home! No diria tant, jo. Una petita rata feixista potser és una mica massa exagerat, però sí que tenim petits comportaments feixistes. Com dic a la funció, el feixisme no és una ideologia, sinó un comportament. Un mètode. També es pot convertir en una ideologia, però no cal tenir una ideologia concreta. 

Primer punt per a la reflexió. 
I sempre ho associem a la dreta. Però a Rússia, a Hongria, Turquia... I també nosaltres fem petites coses diàriament, parlant, què sé jo, dels immigrants. Per exemple, diem “no tinc res contra els moros, però la meva escala fa olor de curry”.

Déu-n’hi-do. 
Oi que sí? Potser no ens queixem igual si fa olor de pebrot fregit. 

A servidora, tot el que sigui olor de menjar ja li està bé. 
Són petites coses, petits comportaments, a vegades no hi pensem.

Es veu molt a les xarxes. S’ha de contestar o passar de llarg? 
Cadascú com pensi que ha de fer, però jo personalment penso que sí, quan algú diu una cosa injusta... mentre no sigui una persona violenta, jo intento raonar. Cert que hi ha gent amb qui no es pot raonar. 

Hi ha qui treu pit de ser racista.  
No sé, vols dir que per exemple els de VOX treuen pit dient que són racistes? O més aviat ho fan passar per una altra cosa? No ho diuen obertament. Diuen que de feina aquí no n’hi ha o que els donem Seguretat Social quan a nosaltres ens maten a impostos... Ofereixen moltes raons per les quals no hem de voler la immigració. Ara bé, sentir així d’obertament algú dient soc racista, la veritat és que jo no he sentit ningú. 

Els fan seguidisme amb certa irreflexió? 
No es pensa en el que s’està dient i no es pensa que en aquest país molta de la gent que diu això resulta que si no ells, els seus pares, també van ser immigrants. Bé que van marxar a Alemanya, França o Suïssa a buscar feina. 

O venim a Andorra.  
Així que molts van haver de marxar per portar-se alguna cosa a la boca i també aquí ara bé gent que necessita buscar-se les garrofes. Venen a buscar un futur. Però es veu que la memòria funciona a curt termini, tenim memòria de peixets. 

I no sols parlen d’immigració.  
A l’obra no només parlem sobre immigració, també parlem de masclisme, del paper de la dona en la societat, d’economia... de moltes coses, el feixisme es fa notar en molts aspectes. És el no a la democràcia, el no a votar. El no a votar el que sigui. 

Convertir-se en fatxa cada nit, pesa? 
Pesa, però precisament per allunyar-me’n cada dia més. Saps què passa, que com que està explicat des de l’humor... No és una lliçó d’història ni de moral, no foto la pallissa, no és un sermó. 

L’humor ajuda a empassar les veritats més grans. 
L’autora, Michela Murgía, és una dona amb una ironia molt molt gran i se’n fot absolutament. Com jo me’n foto de mi mateixa. 

Ara, com a actriu no empatitzarà gaire amb el personatge. 
No és un personatge, soc jo mateixa, com si la Mercè Arànega, de cop, hagués descobert que el feixisme és fantàstic. Començo la funció dient que soc demòcrata... però de mica en mica em vaig tornant feixista, en un procés catxondo. No imito l’Olona, ni la Meloni, no, no. És una mena d’stand-up, amb dramatúrgia de Sergi Pompermayer. És tan bèstia el que arribo a dir... que has de riure. 

Argentina d’origen, estarà pendent de la fortuna de Miley (li anava a dir sumbat però em tallo). 
Pensava que arrasaria i no. Espero que la gent reflexioni i que no guanyi.