Il·lustrador, a Dani Gómez ja li coneixíem treballs on la divulgació científica i l’entreteniment per als infants es barregen. Ara, hi afegeix la seva passió... d’infància, a ‘Catalunya, terra de dinosaures’
Un llibre que, en realitat, ha fet per a si mateix, com qui diu.
Sí, sí. Sempre m’han apassionat els dinosaures, des que vaig veure Jurassic Park per primer cop, fins i tot abans. Quan Marcel·lí Pasqual, de Salòria, me’n va demanar un, per a la col·lecció que treballem ja fa temps, vaig saltar d’alegria. Aquesta és la meva!
Una feinada, no obstant això.
Estàvem presentant justament El petit científic malvat, el 2021, i vam parlar de continuar amb la col·lecció Animalades, del segell Meraki, amb un llibre de dinosaures. Però amb l’oportunitat de fer un llibre de dinosaures, vaig demanar a l’editor de poder-me esplaiar.
Dit i fet.
Han estat anys d’anar-ho treballant. Volia que fos més que un típic llibre per a infants, que fos de divulgació científica, per a nens de deu anys en amunt, però d’aquells als quals els continua la dèria dels dinosaures.
Com vostè.
Exactament. Per això s’hi ofereixen moltes més dades i es proposen visites a museus i jaciments. Bàsicament per Catalunya, que és el que tenim a prop. Tot i que parlant de fronteres geològiques, és clar, no podríem marcar-les d’aquesta manera. Però el patrimoni a Aragó o Terol, on hi ha tanta cosa, ja s’havia explorat en altres publicacions. Jo volia centrar-me en allò que fos físicament visitable, en un cop de cotxe.
És un patrimoni ben conegut?
Se’m fa difícil de dir, perquè m’interessa tant el tema. Però no tinc gaire clar que la gent sigui massa conscient que és un patrimoni important a nivell europeu, el que tenim aquí, perquè la franja temporal que cobreixen els fòssils trobats aquí és un període on no hi ha molta més cosa. Els jaciments, per tant, són més importants del que probablement la majoria de la gent pensa.
Tindrà vostè els seus preferits, entre aquestes criatures.
I tant! Però se’m faria difícil triar entre tres, ho confesso.
No cal, tirem amb els tres.
Doncs un és un titanosaure, es diu Abditosaurus kuehnei, és el més gran que s’ha trobat. I la història de la troballa, el 1954, també és fascinant: els ossos van quedar oblidats en un magatzem, després van trobar unes altres restes i les van haver de comparar. Finalment, s’ha pogut descriure fa molt poquet. Tota la història és fantàstica.
Ens delim per llegir-la.
Després, el Tamarro insperatus.
Aquest el recordem. Són uns ‘catxondos’ batejant-los.
El nom és fantàstic. Però cal que trobin més restes per descriure’l una mica millor. Encara no ens en fem una idea certa de com era.
El tercer...
És un petit ocell, el Noguerornis Gonzálezi, del cretaci inferior, i hi ha un pollet molt ben conservat, amb les plomes i tot. Realment és un fòssil molt maco.
De la qualitat científica, diguem-ne, en dona fe l’Àngel Galobart, paleontòleg, que el va revisar.
Sí, sí. Ell és cap del Grup de Recerca en Ecosistemes dels Dinosaures de l’ICP Miquel Crusafont, entre altres coses. Es va prestar a fer un cop d’ull. És clar, jo no soc paleontòleg, i no volia equivocar-me en algun detallet i vindrà un científic a corregir-me... Jo volia que les dades fossin incontestables.
Fantàstic, ser tan rigorós.
Va fer alguna petita correcció, però semblava que m’havia sortit prou bé. A banda, és clar, ja durant la recerca que havia fet ens havíem conegut i sempre va ser molt amable.
Vostè s’ho haurà passat ‘pipa’ i haurà après molt.
Ja ho pots ben dir. Sempre hi ha moltes coses per aprendre. O fins i tot coses que havies llegit però te n’havies oblidat.
Què tenen els dinosaures per fascinar tant?
Contesto per mi: saber que són unes criatures que semblen fantàstiques i, en realitat, van existir. I durant tant de temps! Nosaltres estem més a prop d’un tiranosaure que ell d’un estenosaure. Els ocells encara són dinosaures. Així que mira si van existir. T’imagines com seria estar davant d’un titanosaure? A banda, estem aprenent tant sobre aquestes criatures i queda tant per saber, per anar omplint el mapa. És que el tema és meravellós.