Acompanyadora del canvi. Alexandra Kyaw, francesa establerta des de fa dues dècades al país, ens explica aquest concepte. L’aplica a les xerrades al Roc Blanc. La propera, divendres vinent 

Divendres ens donarà claus per desestressar-nos: sembla difícil.
Sí, sí, per això estic jo. La idea és justament agafar la gent allà on està, amb els canvis que vulguin fer, amb l’estrès que estiguin suportant, i ajudar-los. Per això jo em considero acompanyadora del canvi. 

Qui no necessita desestressar-se?
Tenim eines, però no sabem ben bé com utilitzar-les i quan. Fas ioga o meditació i sí, ajuda, però en el moment mateix en què t’estàs estressant, no pots posar-te a fer ioga. 

Realment, no.
Per tant jo proposo eines que pots aplicar just en aquell moment en què t’enfrontes a una situació complicada. 

No rebentem el curset, però algun exemple ens donarà?
Per exemple, és molt útil, quan estàs submergida per una emoció, angoixada, estressada, utilitzar els teus cinc sentits. L’estrès ens enfoca en la situació mateixa que el provoca i ens tanca el camp de visió, no ens deixa buscar una solució. Això realimenta l’estrès. 

Va a més, sí. 
Quan utilitzem els sentits, podem connectar el cervell amb una altra cosa, fisiològicament parlant. Per tant, en comptes d’enfocar la vista en la persona que m’està estressant, busco al meu voltant altres coses en què fixar-me, per exemple, cinc coses blaves. 

Ja et distreus una mica, potser. 
Després, l’oïda. Escolto la persona que crida? El cotxe amb soroll que passa? No, poso l’atenció en una altra banda. La tercera eina seria el tacte: quina temperatura noto? O percebo la cadira en què estic asseguda, noto com tinc els peus a terra... Cert que hi ha dos sentits més, però és més complicat de gestionar per utilitzar-los en una situació d’estrès, si més no per començar. 

Ja ho podem aplicar. 
Començant per fixar la vista en altres elements. Dones al cervell un senyal, perquè quan detecta una situació d’estrès, s’enfoca en ella. Hem de tenir molt clar que l’estrès és una situació interpretada. Una altra persona en la mateixa situació i moment potser reacciona de manera diferent. El cervell decideix quan desferma l’estrès. 

Que és una reacció defensiva. 
Si faig aquest exercici de mirar una altra cosa, de desviar l’atenció, el cervell es relaxa. 

Parla de sofrologia. Què és?
La base de la meva activitat com acompanyadora del canvi. Es tracta d’ajudar la gent a trobar el camí que volen. La sofrologia és un mètode inventat als anys seixanta pel neuropsiquiatra Alfonso Caycedo. Treballava amb persones que patien esquizofrènia i a qui es tractava amb electroxocs. 

Uf!
Sí, sí. A ell sembla que no li semblava molt bé i volia, en canvi, que els seus pacients recuperessin la consciència, per això les seves tècniques estan basades en l’afirmació positiva, en com et parles a tu mateix. No has d’estar-te dient  tot el temps “no, no puc, no hi arribaré...”

No es tracta que l’univers conspiri a favor teu ni aquestes ‘xuminades’.
No, no, si us plau, no voldria que sonés a alguna cosa així. Es tracta de fer afirmacions positives, de posar la intenció, de fer petits exercicis sincronitzats amb la respiració, perquè el cervell es concentri millor, per exemple, o perquè es desestressi. 

Cal aprendre. 
Quan faig entrevistes personals, veig que la gent, al temps que diu “jo vull fer fora” determinada situació, fa el gest amb la mà de foragitar-la. La sofrologia utilitza aquests mateixos gestos que la persona ja fa. 

Inconscientment. 
Exactament. És com el cervell es diu a si mateix que ha de relaxar-se. Com quan inspires profundament. Són coses, ja veieu, tan senzilles...