“Teniu les eines per ser un Top 10 del món”

Martiniano Huguet és argentí, de Còrdova. Va recalar a Andorra fa dos anys, cridat per les possibilitats que ofereix el país per a la pràctica del seu esport: la bicicleta. És ‘rider’ semiprofessional de ‘downhill’ i enduro. Ara, a més a més, s’ha implicat en un projecte per habilitar i senyalitzar les millors pistes. Ell en sap, és clar

Andorra per practicar bicicleta de muntanya.
Un referent. Així que quan vaig tenir l’oportunitat de venir, aquí em vaig plantar.

Trenca l’esquema de l’argentí pister.  
Xoca, potser. Però aquí a l’estiu per als que anem en bici és un paradís. Per començar, el Bike Park de Vallnord és dels millors d’Europa, superaccessible, amb bones pistes, i moltes. I totes les muntanyes d’Andorra: només sortir de casa i ja tens tants camins per anar-hi que l’única dificultat és triar per on entrenar.

Té raó. Però el temps hivernal és un hàndicap?
Sí, però si t’ho planteges bé pots continuar fent, per les parròquies baixes o baixant fins a la Seu. Si vols, pots. Ara, també es gaudeix de la neu. És un plus.

Andorra s’ho acaba de creure?
Sí, sí, jo crec que sí. Té tan potencial com en l’esquí, ja ho crec. Mira, jo ara mateix estic treballant per a una empresa, Pro Riders Development, que prepara rutes per a bici. Ara hem treballat per Andorra Turisme preparant pistes per totes les parròquies.

Caram!
Com a mínim una pista per parròquia, sí. A finals de mes sortirà tota la informació. Així que penso que tot plegat està en auge, amb molta gent que s’inicia en aquest esport, igual que molts professionals venen a viure-hi. Amb aquesta comoditat d’estar a casa i en cinc minuts estar ja al lloc on començar a entrenar. Un gran atractiu, no sols el tema fiscal.

Gent com...
Hi ha gent d’arreu. Per exemple jo tinc de veí [el sud-africà] Greg Minnaar, que ha estat campió del món dinou vegades, crec; en tot cas, és el màxim campió del món en la modalitat de descens. Així que si el màxim referent de l’esport viu aquí, per alguna cosa serà, oi?

Tornem als senders que han preparat.
Localitzem aquests camins i arreglem els punts negres: les zones amb massa pedres, per exemple, tot allò que destorbaria la bici. Allà hi anem amb pales, pics, i millorem la zona. Un cop està habilitada ja hi poden rodar les bicis.

Una feina de suar.
Ja ho crec. Comencem molt d’hora per caminar fins a la zona a reparar. Però és molt gratificant.

Sobretot a l’hora de provar-les, oi? Segur que en tenen ganes.  
Exacte, exacte. Nosaltres som riders i sabem molt bé com han de ser les pistes: on fer el revolt, cap a on desviar l’aigua... no és arribar i posar-se a picar, abans es fa tot un estudi. I sí, és clar que acabem la pista i de seguida la provem.

A vostè personalment per on li agrada anar?
Jo visc a la Massana i a dos-cents metres del telecabina, així que les pistes acaben a la porta de casa meva com qui diu.

Algun lloc secret segur que en té.
Sempre hi ha algun circuit secret... però no el diré, naturalment.

Opcions de ‘parir’ al país campions, gent de primera fila?
Molt possible i a curt termini. Ara, també depèn de l’esportista. Però a Andorra té totes les eines per arribar a ser un Top 10 del món, en cross country i en downhill. Com el Furious Club per a nens: l’any passat eren 30 i aquest ja n’hi ha 100.  És el planter de riders al país. I és  bo per al comerç, per als monitors, per al país...

Com veu la convivència entre els ciclistes i la gent que gaudeix la muntanya a peu?
Es porta bé, hi ha respecte. A banda, el que fem nosaltres és delimitar pistes exclusives per a ciclistes. El nostre projecte serveix per endreçar les coses.

No sé si coincidirà: odio quan passen aquells trastots sorollosos i bruts.
Doncs sí, oi? Fot bastant.