Va obrir la botiga l’any 1965 i sempre ha estat en el mateix lloc, a tocar de la plaça de les Arcades (Plaça Guillemó).
Tenim una part gastronòmica i una altra amb productes per a la gent del barri, productes de consum diari. Així anem funcionant a cavall de les dues coses. Quina m’agrada més? La de gourmet.

Els darrers anys, sembla que aquesta zona ha perdut atractiu.
Comercialment n’ha perdut. Em sembla que és degut a la manca d’aparcament, perquè el pàrquing dels Pouets és un poema i no sé què hi faran allà. No n’hi ha d’aparcaments, i la gent de fora no venen, no es desplacen aquí per comprar. El barri ha quedat bastant desfasat a nivell comercial.

Quins temps aquells! quan d’aquí davant sortien cada dia els cotxes de línia a Barcelona i Tolosa.
Sortien d’aquí i a la plaça hi havia llocs per aparcar i era més alegre, amb la font. Ara és molt freda. El barri ha decaigut molt darrerament. Era molt maco.

Penso en aquells viatgers carregats de cartrons de tabac i amb aquelles pastilles d’absenta que als francesos els agradava barrejar amb aigua i amb locals com la Cava Vicenç Areny o el Basar Aragonès i l’entranyable Maribel que venia moltíssim, i producte de qualitat.
Eren altres temps, però aquest mercat i aquest comerç ja és història.

Aquí al davant i abans de la seu d’un banc hi havia l’escola.
Ho recordes! Jo hi havia anat a aquesta escola.

El que ja no recordo és que era aquesta botiga abans de ser La Manduca que, per cert, celebra els seus 60 anys d’existència.
Doncs encara que no ho sembli, tot i ser un local petit, aquí guardaven les chenilles del Pas de la Casa.

El comerç s’ha traslladat més cap a la zona de l’avinguda Carlemany amb la conversió en zona per a vianants i la de part de l’avinguda Meritxell.
Totalment i aquí han quedat els restaurants i la part antiga ha guanyat a nivell gastronòmic. Encara es queixen però jo t’asseguro que a la nit dona gust passejar-se per aquí perquè les terrasses estan plenes i hi veus alegria, però el comerç zero.

Sobretot la situació afecta el petit comerç.
Els petits no som competitius a nivell de preus i a més ha canviat la manera de comprar. La gent compra al moment i on es troben. Abans eren sempre clients d’un determinat comerç. La gran compra la fan a les grans superfícies i la botiga petita encara que t’hagis especialitzat s’ha quedat amb el que necessito al moment i allò que no trobo. Per això, per Nadal fem els lots, les cistelles o coses molt puntuals. Quan comences a comptar treballes més amb el cor que per a  la butxaca. Per més que busquis coses és molt difícil tirar endavant, i més en aquest barri nostre. Si jo tingués la botiga en un altre lloc més cèntric estic segura que treballaria més, però clar hi ha el preu dels lloguers i hi ha despeses que no podem assumir.

També hi ha productes que fa anys només trobaves a Andorra i que ara són a tot arreu.
És això. L’atractiu aquest per a la gent de fora ja no hi és. El nostre producte està arreu. Això és un hàndicap. A més a més, els preus tampoc són competitius. Hi ha productes que els vens més cars que als països veïns. Les despeses són molt importants i ho hem de carregar al client.

Quan plegui de la botiga ja té relleu?
Vaig educar els meus fills pensant que jo he estat esclava de la meva botiga i econòmicament no ha estat favorable i en hores, més hores que un ventilador. Aleshores els meus fills veient això volia que descobrissin altres camps i en descobrir-los no han volgut seguir amb el negoci i és normal i els ho respecto. A mi no m’ho van respectar. Era una altra època. Els nostres fills són lliures i poden triar.