“Què dir-te d’ell? Jo diria que és un d’aquells andorrans de sempre, fet a l’antiga, un andorrà de seny, mesurat”. El nou ministre de Salut, Albert Font Massip (Andorra la Vella, 1962), assumeix la cartera de mans d’un Joan Martínez Benazet que, ja saben, es va revelar com una personalitat carismàtica. Font, però, “no busca el reconeixement públic, li importa fer la feina que li pertoca i tirar endavant, sense preocupar-se gaire de la imatge” que projecta. Ho diuen els qui el coneixen de prop. “I com a mostra, recordeu que ha estat president de la CASS durant dos anys i no ha buscat la visibilitat”, reblen. Sigui això mèrit seu o demèrit dels mitjans, és clar. 

Continuem amb les visions dels col·laboradors propers. És home de poques paraules, asseguren, “però les que diu pesen sempre molt”. Reflexiu i gens dogmàtic, obert al diàleg quan les posicions són discordants: és per les diferències de criteri per on s’aconsegueix avançar, oi?, ens recorden aquestes veus. “Insisteixo, és un d’aquells andorrans de la terra, de la muntanya, amb aquell segell dels homes d’abans”. 

Això, el passat, les arrels, els orígens, la història en definitiva, resulta que és una de les passions d’aquest metge de professió –hi va tenir res a veure que la mare fos llevadora?– especialitzat en gerontologia i que amb ja anys d’exercici a les espatlles va decidir formar-se en gestió sanitària i posar-se al capdavant de la Clínica Geriàtrica Sant Vicenç d’Enclar. Dos trets més de caràcter, ens proposen les veus consultades: la curiositat contínua per avançar en el coneixement i la capacitat d’empatia, sense la qual qui triaria dedicar-se precisament a la gent gran?, ens interroguen. “És un home afable, bon comunicador”. 

Tornem a l’afició a la història. No només la més propera, aquesta on s’enfonsen les seves arrels, li interessa. Volen conèixer algun detall de la Segona Guerra Mundial? Doncs posin-lo a prova. O, posats a buscar temes de conversa, tenen en ell un amant i bon coneixedor de la música clàssica. I un pianista ben dotat i amb molta traça. L’instrument l’ha anat acompanyant tota la vida:  va començar a estudiar-lo de ben petit, amb el professor Marbà, que pujava des de la Seu d’Urgell per fer classes als marrecs d’Andorra amb qualitats musicals i durant l’etapa com a cònsol menor del Comú d’Andorra la Vella va repe classes de l’aleshores director del Conservatori, Josep Maria Escribano. Així les coses, gens estrany que durant aquella etapa seva com a conseller de Cultura del Comú  (i cònsol menor, dèiem, del 1995 al 1999) la Temporada de Música i Dansa assolís un dels moments de més pillantor. Ep! Amb alguna anècdota confessable només a mitges: estirin la llengua d’algun dels protagonistes i potser, només potser, els explicaran la festa d’aniversari que li van muntar a Kathryn Stott, la pianista de Yo-Yo Ma. Sembla que al cèlepe violoncel·lista encara se li dibuixa un bon somriure en recordar aquella primera visita a Andorra. 

I si ni amb la història ni amb la música troba l’interlocutor motiu de conversa, potser pot explorar el refranyer: disposa de tot un arsenal de dites i expressions d’aquelles de la saviesa popular. 

Font, tot i que fill d’escaldenc, va créixer al barri antic de la capital, la parròquia de la mare. Aquella mare llevadora que probablement ha portat al món un parell de generacions d’andorrans. Infant, l’avui ministre es manifestava com un d’aquells ratolinets de biblioteca. I si no llegia, se’l trobaven immers en les construccions amb peces de Lego. I avui? És home tranquil, dels de gaudir de l’extensíssima discoteca que atresora, els llipes i els passeigs amb la gossa. Tres maneres de cercar la calma per afrontar les tempestes que l’esperin.