Ton Naudi: “Crear una altra estació?! Fa por”

Canillenc, de casa Batista de l’Aldosa, ha dedicat la vida a la neu, incloent-hi la competició, que el va dur a unes Olimpíades. Acaba de jubilar-se de Grandvalira, després de dedicar quasi tres dècades a l’estació.

Va néixer a la neu, com qui diu.
Des de petit que vam tenir els peus a la neu, sí, amb els esquís de freixeda que m’havia fet el padrí. Ha estat una fixació durant seixanta anys, sí.

Aquells primers anys del turisme. Els francesos devien ser exòtics!
Recordo sobretot quan teníem quinze anyets que venien els francesos, sí, un mes sencer de vacances. Als càmpings, que n’hi havia molts aleshores. I a les festes majors, on s’esperava el turista i el jovent del poble, que aleshores costava desplaçar-se.

Puc preguntar: alguna ‘novieta’ entre les turistes?
En aquella època penso que tots anàvem a la caça de la francesa, com és natural. Sense deixar les del país, eh!, que mereixien tot el respecte, i eren maques com les de fora... o més!

S’hauria imaginat vivint sense la neu, envoltat d’asfalt?
La vida et porta per on et porta. També hi ha qui ha deixat el país. Però per a mi hauria estat difícil viure fora de la muntanya. A una ciutat hi aniré a veure un museu, però me’n torno.

I fa vint-i-set anys que va anar a espetegar a l’estació.
La meva vida havia començat sobre esquís i em vaig dedicar a la competició uns anys i vaig poder estar l’any que Andorra competia per primer cop a uns Jocs Olímpics.

Innsbruck, 1976. Quins records, oi?
Ha estat una satisfacció poder participar en una Olimpíada. L’ambient, la comunicació... amb els esportistes a aquella ciutat on hi havia tots els esports.

Tant de públic...
Sí, la desfilada, amb la bandera. Aplaudien tothom, però més a un país petit i singular com Andorra. I tothom preguntant què era Andorra, en la conversa pel carrer. Et marca la vida, el futur.

Al final va deixar la competició.
Després em vaig lesionar i vaig plegar. Vaig marxar a Espanya, durant sis anys, i fent  camí, fent camí, l’Esquí Club, amb el Lluís Viu de president, em van contactar per tornar i fer d’entrenador durant uns anys. Fins que Conrad Blanch va entrar de director d’Ensisa i em va cridar.

I es va arromangar.
Amb coses de les quals a penes se’n parlava aleshores: qualitat total, medi ambient... Jo m’estimo les nostres muntanyes, em sap greu quan veig com es tracten a vegades.

Per exemple?
En una estació d’esquí ja sabem que fem mal. Hem de buscar mesures correctores per a l’impacte. I em fa mal sentir a dir que Andorra hauria de ser tota una estació d’esquí. O parlar de carreteres a dalt de la muntanya. O de crear una altra estació. Fa por.

Sí.
Un suís em va dir: “Quan has menjat prou, per què has de menjar més?” No sabem veure quan n’hi ha prou. No tot és omplir-se la butxaca.

Quan va arribar a Soldeu...
Una de les primeres qüestions era protegir el medi al màxim. I que t’atenguessin amb un somriure.

Un gran dia.
Des que vaig ser corredor, la meva il·lusió era poder acollir aquí una Copa del Món. Els francesos deien “l’Andorra c’est l’Afrique”.  

Marxa i en parlen bé. Gens fàcil.
Bé, jo només puc que agrair com m’ha tractat la gent, m’he quedat sorprès. Però sempre he intentat estar a bé amb tothom. Amb el client, els treballadors o el poble, quan em plantejaven un problema: que una vaca no pot passar? Ja mirarem de buscar solucions. Si no he pogut fer més, ja em disculparà la gent.

Ara serà un client difícil?
Potser sí, eh! Ara puc fer de client anònim. No, no seré difícil, però sí crític en positiu.