Ja és de lamentar que institució tan veterana com l’Orfeó Andorrà, amb més de sis dècades de bagatge, es veiés obligada a quasi plegar veles. Per fortuna, es recupera del mal moment i ja escalfen la veu

Llarga vida a l’Orfeó! 
Sí, però hem tornat a començar. Vam plegar.  L’any passat va ser un any molt dolent per a nosaltres. Vam fer molt curt de cantaires i vam haver de suspendre dos concerts, cosa que no ens havia passat mai. 

Això dol. 
Ja ho pots ben dir. Ni tan sols vam poder fer l’actuació de Nadal, perquè a sobre el director es va posar malalt. Així que només vam fer una actuació en tot l’any. Els ànims estaven per terra. 

Fàcil de veure.  
A l’assemblea anual ens vam plantejar què fer. La meitat volia plegar, no es trobaven a gust d’aquesta manera tan precària. Així que els altres tampoc no hi fèiem res. Vam plegar. 

Quants eren? 
Quedàvem unes tretze persones, però algú ja havia dit també que a finals d’any ho deixaria. Ens anem fent grans, sabeu? Amb una dotzena de persones, sense tenors, amb dos baixos... no es pot cantar. 

Li ho van comunicar al Comú.  
Sí, allà vam anar. Però ens van dir que alguna solució s’havia de trobar, que no podíem plegar de cap manera, que no i que no.  És que, a banda, el director s’ha de jubilar...

No, si totes venen juntes... 
Així és. Per sort, des del Comú ens van ajudar a buscar un altre director. 

Des del fons només es pot pujar.
És un xicot molt jove, Martí Pons. Vam fer una reunió amb els quatre cantaires que quedàvem i vam decidir-nos.  Ell està vinculat a projectes culturals, a l’ONCA, treballa al Museu Thyssen, canta en dues corals, una d’elles la de Puig-reig... Un molt bon tenor, que fa reforços quan alguna coral està baixa de veus de la seva tessitura. 

I periodista.  
Efectivament. Un bon element. A banda, té moltes ganes, que és el que més falta ens feia. Se’ns havia anat acabant la il·lusió. 

Després de tres mesos al dic sec, van reprendre la marxa.  
Sí, exactament. Ara hem recomençat sobretot les classes. Ara fem unes sessions  amb molta tècnica, estem aprenent molt. Fem mitja hora de tècnica i una horeta de cantar. De moment, sense cap pressió, estem aprenent noves cançons i quan estiguin a punt ja farem un concert. De moment, sense cap perspectiva prefixada, simplement anem a un taller de cant. 

Sense pressió  gaudeixen més. 
Però tenim l’expectativa que pugui sortir una coral amb cara i ulls i que puguem tornar a cantar. No anem pel mal camí, ja som divuit persones. 

Ah, caram! 
Sí, ha tornat gent que ens havia deixat. Potser influeix el canvi d’hora, que l’hem avançat, ara comencem a les vuit, no a les deu com abans. Així sembla que no costa tant. Els dilluns. 

Per si algú s’hi anima. 
Sí, això esperem. Nosaltres hem recuperat molta confiança, estem molt contents. També estem canviant el repertori, fent molt més clàssic. La gent ve contenta i surt amb ganes de tornar el proper dia. 

Escolti, és que perdre una institució tan veterana al país... 
Sí, per això el Comú ens va animar a seguir. Quan una cosa es tanca, costa molt de recuperar-la més endavant, ens van advertir. Costa molt de tornar a engegar, així que havíem de mantenir el foc encès, ni que fos una flama petitona. És que vam començar la tardor del 1963, imagineu-vos si portàvem temps. 

Com per llençar la tovallola.  Però tots passem moments baixos. 
Sí, sí. Ara bé, ens continuen faltant veus. Costa molt, sobretot les veus masculines. Ens falten tenors, tot el que tenim són baixos. A vegades, algunes dones amb veus de contralt per exemple, poden fer de tenors, però no són maneres. Ens veiem obligats a cantar a tres veus, no a quatre com acostumàvem. 

Ens fa l’efecte que se’n sortiran.  
Sí, sí. A partir de la tardor farem alguna campanya i confiem que sí.