Va ser el 1981, al primer Saló del Còmic de Barcelona. A Montjuïc. No era encara, ni remotament, la fira ultracomercial en què s’ha acabat convertint, i no passa res, sinó un punt de trobada de la legió de friquis dels tebeos, que fins aleshores estàvem deixats de la mà de Déu. Les editorials posaven la parada, els autors anaven desfilant per presentar-los els seus originals i als aficionats se’ns queia la bava. En aquella primera edició em vaig atrevir a abordar dibuixants que idolatrava com Gir (Blueberry) i Jesús Blanco (Cuto). Anava amb la meva llibreteta blava, encara la conservo, i els demanava un dibuix dedicat. Es poden imaginar com em sentia.

Però el millor de tot era el catàleg, amb la llista dels autors que hi participaven. Una llista, atenció, amb nom, cognom, telèfon de contacte i adreça! Avui seria impensable, però el 1981 les coses anaven així. Per mi va ser com si veiés el cel obert, i vaig començar a bombardejar-los a cartes. No sé com no em van engegar. A Carlos Giménez li vaig enviar el meu exemplar de Paracuellos en l’edició d’Amaika del 1977. Me’l va tornar amb el Pablito que tenen aquí dalt i com poden comprendre és una de les meves més preuades possessions: el tenim penjat en un lloc de privilegi al Museu del Còmic. Vam fer una certa amistat i després de molt anar-li al darrere, perquè sempre ha sigut molt reticent als saraus, vaig aconseguir que vingués a la Massana. Va ser al saló del 2000, i el van acompanyar els dos amics seus de l’ànima: Adolfo Usero i Enrique Ventura. Va ser apoteòsic. Sobretot les sobretaules que fèiem després de sopar al Rutllan: van acabar les existències de ginebra de l’hotel i diria que de la parròquia. Per mi, assistir en aquells conciliàbuls que passaven explicant batalletes dels anys que havia retratat magníficament a Los profesionales i a Rambla arriba, Rambla abajo, era una pura delícia. Molt més estimulant que el gintònic, que com comprendran jo ni tastava.

No l’he pogut convèncer que torni. Li costa cada vegada més sortir de casa, diu, i vol gastar el temps que li quedi dibuixant. Fins a l’últim moment. I prou. El Carlos és així. Però ara no ens posarem dramàtics perquè el que toca és celebrar la magnífica integral de Paracuellos –“Edición total”, en diu l’editorial– que n’acaba de publicar Reservoir Books: els dos primers volums que va publicar el 1977 a Amaika, i que a l’època van passar totalment desapercebuts. Tant, que ho va deixar estar. I no va ser fins que el van descobrir a França –primer a la revista Fluide glacial, i el 1981 a Angulema, on va rebre el premi al millor àlbum– que a Espanya li van començar a fer cas. Glenat en va publicar quatre àlbums més cap al 2000, i unes altres tres a partir del 2016. I aquests nou volums són els que ara ha reunit Reservoir Books en el que ha de ser l’edició definitiva de Paracuellos.

Primer de tot cal dir que, per les dimensions i pel pes, no és un format especialment llegible, però com a objecte és una meravella. He aprofitat per exhumar els meus incunables d’Amaika i fullejar de nou les aventures de Pablito i els seus denerits compis de l’Auxilio Social, els terrorífics internats del primer franquisme on anaven a espetegar els fills dels vençuts, els orfes o els que no tenien ni cinc. El pare de Carlos havia mort quan ella era molt petit, i quan la mare va contreure tuberculosi la família el va haver d’internar a l’Auxilio Social. Paracuellos va ser una de les llars per on va desfilar durant vuit anys. Al còmic hi reconstrueix amb una rara barreja de realisme, innocència i bon humor una infància marcada per la gana, els penellons, la disciplina espartana i la violència institucionalitzada. Dit així pot sonar terrible –i això és el que els semblava als editors dels 70, que no veien futur comercial en aquelles historietes de nens famèlics, dues pàgines per capítol– però la mirada del Carlos no està tocada pel ressentiment sinó per l’empatia. Una vegada li vaig demanar com se li havia ocorregut embarcar-se en aquella aventura. I la seva resposta va ser definitiva: “Si no ho hagués explicat jo, no ho hauria explicat ningú”.