Quan has compost i interpretat un dels himnes d’una generació (més d’una) pots dormir als llorers. O pots seguir escrivint, seguir girant. Lluís Gavaldà passarà dissabte pel SAM massanenc, amb Joan Pau Chaves i nou espectacle

Nou tema, ‘Meva’, nova col·laboració, amb Joan Pau Chaves. 
Sorgeix de la pandèmia, amb aquella impossibilitat de fer concerts amb Els Pets. Ell i jo vam decidir tirar endavant un projecte amb més opcions de ser girat, d’escampar la nostra feina, i allò que havia de ser provisional ha crescut. Ara ja és espectacle propi, diferent, on busquem el fil invisible entre les nostres cançons, les de tota la vida, i les que ens van influir. I temes nous, com Meva. 

Ho veurem a la Massana. 
El concert és una cosa molt lúdica on reivindiquem que totes les cançons es basen en altres cançons. Aquest concepte que una cançó és única és erroni, fals, tothom ha copiat. Els Beatles copiaven Buddy Holly, els Rolling copiaven Muddy Waters, Dylan copiava  Woody Guthrie, i no hem d’amagar les nostres influències. 

La història de la cultura, per molt que diguin.  
Per fer-ho divertit, interpretem els nostres temes i en un moment de la cançó la lliguem amb d’altres. Fins i tot amb algunes que no tenen res a veure però que ens agrada la barreja. Per tant és un espectacle de petit format, molt íntim, amb una pretensió de juguesca i molt improvisat, molt basat en la complicitat entre el Joan Pau i jo. Sense guió. 

Tenen ‘solera’ per improvisar, sí.  
La solera la poso jo, i en Joan Pau posa el talent musical, diguem-ne. Jo poso la barra i ell, el caliu musical i personal per enfrontar-me així, en solitari, cosa que no havia fet mai. Un repte. En aquest format estàs més exposat, has de ser més curós, sortir de la zona de confort, de tota la maquinària dels Pets. Amb aquesta solera he de posar-me reptes o posaria el pilot automàtic. 

“El poder guaridor de les cançons”.  
El pinyol, el cor, de l’espectacle, és l’amor per les cançons, una carta d’enamorat al poder màgic de la música. També un diàleg musical de tots dos a través de les cançons que ens han acompanyat tota la vida. 

I poder educatiu? Dic per la lletra de ‘Meva’, tan lluny de les tan sexistes que proliferen.
Cada generació té el seu llenguatge i fins a cert punt s’ha de respectar. Nosaltres volíem fer una cançó adulta, allunyada dels cànons de la música actual, amb pòsit en la lletra. Una història no molt explícita, que no fos un pamflet, però reflexionés sobre l’epidèmia perversa de la violència de gènere. 

Vostès, els músics, s’actualitzen. Però no s’imagina fent reggaeton? 
No. No és un gènere que m’atregui. Soc eclèctic i col·laboro amb joves, com els Figa Flowers, i m’ho passo molt bé. Però les influències llatines no han tingut gaire pes, sobretot les de caràcter electrònic, urbà. Soc d’una altra escola. No hi ha res més perillós que aparentar el que no ets per estar a l’última. 

Els Pets són part dels referents de més d’una generació. Deu fer goig. 
Hi ha un  fenomen amb Els Pets que no sé si és únic però m’ha costat veure amb altres grups, que és un component intergeneracional molt important. El nostre públic no és el dels Tyets, però sí que hi ha una barreja, s’hi han incorporat dècades properes. És una amalgama que m’emociona, perquè hi ha aquesta obsessió perquè cada generació estigui en un compartiment estanc. 

Amb els músics actuals, la relació? 
De consumidors de música, de gent que desitja que la cultura catalana tingui bona salut i, per tant, força satisfets de les noves fornades que surten a l’escena musical i la ventilen. És medicinal.  

Si li demano si en té, de preferits, m’engegarà.  
Sí. No voldria quedar malament amb ningú.  

“Les coses venen i se’n van”.  
Aquesta frase és la guspira que va fer néixer la cançó. Quan fas una melodia, poses paraules ni que siguin sense sentit, i així la va portar en Joan Pau. Em va dir “esborra-ho”, però a mi em va agradar molt com a frase d’inici, perquè la temporalitat de les coses l’aprens amb l’experiència de la vida. Que tot passa. Si tens calma i t’allunyes de la vida apressada que tenim ara. 

Per això s’ha fet vostè un Brexit. 
Hi vam arribar una setmana abans del Brexit. Ens vam instal·lar temporalment a Londres, com a experiència, escapada, i ja portem set anys. Estem molt a gust. Ens enyorem i venim, és clar. 

Musicalment influeix? 
Sí, i tant, la música allà forma part de la quotidianitat, d’una manera inèdita en qualsevol altre país. Tota l’oferta cultural t’envolta, no sols música. Londres és un paradís cultural. 

Proposaré ‘Bon dia’ com  a sintonia del BonDia.
Jo, encantat. 

Com et deixa, escriure un himne? 
Els artistes tenen una relació d’amor i odi amb la cançó que els defineix. Pertany a una generació o dues, però l’ombra d’una cançó tan popular sempre és molt allargada i amaga la resta del teu repertori. Però sempre m’ha donat alegries, i no sols alegries. Al final, és el màxim a què  pot aspirar un músic: formar part del patrimoni d’un país.