Carme Invernón desplega una intensa i extensa activitat artística com a pintora, ceramista, il·lustradora..., però avui i aquí parlem de les icòniques lleteres, un emblema de la fira de Sant Ermengol

Una exposició de les seves lleteres durant la fira. Totes juntes fan goig.
Al Museu Ermengol sempre estan exposades, sempre, però treure-les al carrer... Bé, penso que queden molt maques veient-les juntes, sí. Ara aquesta mica de reconeixement confesso que m’agrada, perquè són molts anys decorant les lleteres i me’n sento molt orgullosa. Per a mi pintar una lletera és com pintar un quadre. 

El suport és el menys important. 
És molt, però molt satisfactori, ho faig amb molta passió. 

Com van venir a parar a les seves mans?
Ja deu fer quinze anys que les vaig fent. La primera me la va demanar Ramon Berga, el dissenyador, per fer el cartell de la fira. La idea va ser seva. Va agradar tant la idea que hem anat repetint cada any. 

Com s’ho entoma? Quina és la idea original?
He intentat variar cada any i pintar des de les ovelles i vaques a paisatges o estampats que em porten records. Els motius florals m’inspiren molt i penso que hi queden molt bé. No tinc gaire tros per pintar i he de pensar molt en el treball de disseny: on posaran les lletres, que tot encaixi molt bé... És una feina que fa pensar, sí, sí. A banda, has de pensar en colors atractius. És una idea a la qual vaig donant voltes d’any en any, no us penseu. 

No en dubtem pas.
Quan surt la lletera a l’octubre, jo fa mesos que l’he entregat. Al maig potser. Per a mi hi ha tota la feina de pensar-la. Hi ha anys que ha estat més realista i d’altres, més fantàstica. Sempre intento fer una cosa nova. 

No deu ser fàcil. La imaginació pot ser aquí infinita o no tant?
Queda una mica limitat el motiu per la mida i la temàtica, és clar. Et condiciona, per descomptat. Però sempre he estat molt lliure, la veritat, mai no m’han marcat res externament. 

Pregunta difícil: en té una de preferida? La nineta dels seus ulls?
Toootes, és clar. Però n’hi ha una amb una ovella que m’agrada molt a mi. Ara bé, totes són com filles meves i totes les faig amb molt de carinyo. Les pinto com un quadre meu. Les faig pensant que les veurà molta gent, gent que m’estima... 

Parla d’espai comprimit. He vist teles on s’expansiona, amb collage...
Sí, això una lletera no t’ho permet, ni tampoc fer dibuixos massa petits o detallats. No s’apreciarien, perquè després la lletera es fotografia per posar al cartell de la fira. La imatge ha de ser molt pensada perquè passarà per molts processos i sempre acaba alterada. 

Dins de la seva producció, molt heterogènia, quin espai ocupen?
Al taller faig moltes feines, sí, sí. Les lleteres són una feina inesgotable diria. Vaig pintant lleteres durant tot l’any, perquè a banda de la de la fira, la gent me n’encarrega. La meva obra artística la vaig fent per preparar exposicions i les encomanes van arribant, a comptagotes, però sempre en tinc alguna en marxa.  

N’he vist, en alguna casa. 
A la gent els agrada aquest objecte tan nostre. En tenen a casa i volen tenir-ne una que fan pintar. A la Seu i part de Cerdanya hi ha molta tradició. Ara visc a Ponts i això ho desconeixen.  També quan feia classes a la Seu, pintàvem lleteres amb els meus alumnes. Ho hem fet molt durant molts anys. 

D’exposicions, no es prodiga molt. 
A la Seu vaig exposar fa un parell d’anys, a la Cuina: ceràmica i pintura. Per fer exposicions has de tenir molta obra, molt de temps per preparar-les. 

Doncs ja l’esperem. 
Al taller vaig funcionant amb encàrrecs. Has de pagar factures! No sé si jo he estat més artesana, fent oficis com restaurar... M’encanta un dia rascar un moble i l’endemà pintar un quadre o fer una ceràmica. 

Aquesta dicotomia artista i artesà és molt falsa. 
Sí, cert. La que sigui és una feina maca. Si la fas a gust, les hores et passen volant. No et fas ric, però és emocionalment agraït.