Novament, i ja són tres cops, el cicle Cambra Romànica serveix d’escenari al jove compositor francès Corentin Boissier per presentar les seves obres. Dissabte vinent –cinc de la tarda, a Soldeu– s’estrenarà ‘Jo no sé què té l’Andorra’, basada en un poema de Xavier Plana i Sala

Benvingut novament, doncs. 
Havia presentat el 2019 la Sonata per a violoncel i piano, que van interpretar Jordi Albelda i Nicolàs Licciardi. Era una obra que ja tenia escrita, però després em van demanar posar música a uns poemes de Josep Dallerès. Enguany és aquest poema per a mezzosoprano, baríton i piano, Jo no sé què té l’Andorra, de Xavier Plana. 

Un fix, gairebé.  
És gràcies al pianista Licciardi, que em va posar en contacte amb Clara Pladevall i els Amics de Cambra Romànica. Vaig poder venir en persona, encara que el 2020 hi havia restriccions. Però la música va ser ben acollida pel públic. 

‘Jo no sé què té l’Andorra’. 
És la primera vegada que escric per a més d’una veu i amb acompanyament de piano. Vaig intentar transcriure en música allò que em feia sentir el poema: la calma, el broll de l’aigua... És una peça d’uns cinc minuts que intenta reflectir la diversitat de les diferents parts del poema. Ha estat un plaer escriure-la i encara ho serà més sentir-la dissabte. 

Un compositor neoromàntic.  
En efecte. Quan es parla d’un compositor contemporani viu, en general es parla d’un autor que fa una música experimental, atonal, per exemple, però jo continuo en la filiació de la gran tradició clàssica i romàntica, que es basa en la melodia, en la tonalitat, que cerca de transmetre sentiments: això en la nostra època és minoritari. 

El mateix Bernstein deia que l’acusaven d’estar passat de moda! Li retreuen també?
Són retrets que els compositors que hem triat no tirar cap a l’experimental rebem des dels anys cinquanta. Sigui Bernstein, jo o centenars d’altres. Les institucions oficials han donat suport, des dels cinquanta, a aquesta via experimental i consideren que qui no la transita està démodé. Passéiste és el terme que empren. 

Caram! 
Absurd, oi? Perquè totes les músiques tenen el dret d’existir, experimental o neoromàntica, com la que jo escric, i que agrada a una part del públic, que és l’essencial finalment. 

Sorprèn el que diu.  
Després de la Segona Guerra Mundial Pierre Boulez va tenir una influència extrema a França. Ell i els qui l’han seguit consideren que la música ha de progressar i que, per tant, qui  continua en la tradició és el passat. Pensen que cal fer tabula rasa del passat, tallar tots els ponts. I aquesta doctrina ha tingut èxit perquè Boulez va saber-se entendre amb els governs successius i allò que ell aprovava, com el dodecafonisme, es podia difondre i la resta havia de quedar eliminat. 

Repeteixo: caram! 
Des dels vuitanta i noranta la influència de Boulez s’ha apaivagat una mica, és menys rigorosa, però l’òptica es manté en moltíssimes institucions influents, que aposten per la recerca sonora: això se subvenciona moltíssim i la resta no rebem res de res. 

Però el favor del públic... la música experimental és difícil d’entendre. 
Això és el mínim que se’n pot dir. Però la música experimental no busca agradar el públic, al contrari. Jo busco una música melòdica, que transmeti. Però perquè jo pugui tenir èxit entre el públic, caldrà primer que hi pugui accedir. El problema, amb tant autor dit experimental, és que el públic acabi assimilant la música contemporània a una música inaudible. 

Escrivia música amb sis anys, vostè.  
Sí, sí, vaig començar amb un petit teclat electrònic, tocava melodies inventades per mi. És absolutament vocacional. A partir dels setze ja no vaig fer res més que música; després del batxillerat ja em vaig centrar en el conservatori. Vull ser compositor de música clàssica i guanyar-me la vida com a tal.

De suïcidi, ha dit algun cop.   
Exacte. Un intèrpret s’hi pot guanyar la vida però un compositor, no, si es vol mantenir fidel a la clàssica i no fer música per a videojocs i coses així.