Encoratjades van a tot ritme. Literalment. La coral alturgellenca, impulsada i dirigida per Andrea Mercadal, ha crescut en membres gràcies al boca-orella i comença a tenir una agenda ben farcida

Esteu ‘on fire’.
Sí, sí, a tope, la veritat és que sí. El concert de Nadal ja és quasi una tradició a la Seu (la Immaculada ens està quedant petita) i les últimes setmanes vam passar per Alàs també, amb totes les corals de la Seu i l’Orquestra Cadí, i ens van convidar a participar en un certamen pedagògic, a Sant Domènec. Així que sí, ha estat mogudet. 

I només per obrir boca. 
Aquesta temporada tenim projectes interessants. Tindrem, a l’abril, un intercanvi amb la coral de Tuixent. Vindran a la Seu, passarem tot el dia junts, amb dinàmiques musicals i assajar uns temes que interpretarem conjuntament en un concert aquella tarda.

Després tornareu la visita. 
Efectivament. Això permet que les corals tinguin un canvi de director, que vegin maneres diferents de treballar, i que tinguem un intercanvi amb gent a qui agrada el mateix: cantar. 

Això encoratja. 
Doncs encara en tenim més. Un intercanvi amb una coral de Tàrrega, tot i que això serà a la tardor. Això ja ens permet obrir horitzons, que fins ara havíem cantat només a la comarca. 

Arribar fins aquí deu haver costat. 
Hi ha feina, sí, sí, hores al darrere, però tot ha anat amb molta fluïdesa, sense forçar la màquina. Ara, al febrer fa quatre anys que hi som. 

Ens ho recorda?
Vaig arribar a la Seu d’Urgell, per feina, i estava estudiant un màster de pedagogia i direcció coral. No coneixia ningú, estava aquí sola... i a sobre durant l’etapa aquella de la Covid. 

‘Malos tiempos para la lírica’.
Però amb el boca-orella es va anar formant un grupet. Van venir un dia cinc noies a provar... cinc! i ara en som quaranta. Així que mireu com ha crescut. Implica més feina, més compromisos, però també més ganes de tirar-ho endavant, més il·lusió. 

A què creu que és degut?
No ho sé, penso que és una activitat que enganxa perquè la plantejo com un projecte comunitari on no calen requisits previs, no cal tenir cap nivell musical, ni veu. És clar que faig una petita prova a qui vol entrar, però no per comprovar si tenen coneixements, sinó per escoltar-los la veu i decidir en quina secció cantaran. Tothom està preparat i tothom pot cantar. 

Segur que no, no m’ha escoltat...
Tothom que ve em diu el mateix: “ui, és que jo no tinc veu, no he cantat mai, no sé cantar res”. Jo sempre dic a tothom que cantarà molt més del que es pensa i tothom, tothom, ha acabat cantant, així que si vols, vine, que aquí segur que encaixes. 

Deu tenir raó. 
L’única limitació  que una persona té per cantar és ella mateixa. 

Encoratjades. Però també hi ha homes.
Hi ha veus femenines i masculines, sí, encara que siguin menys i sols tenim barítons i un o dos tenors, per tant és molt difícil de crear una corda en si, i per això dones amb veu més greu fan de tenores en algunes cançons, quan cantem a quatre veus. 

Als homes costa arrossegar-los a qualsevol activitat que no sigui futbol, vaja. 
Sí, no sabria dir per què costa que s’animin a cantar. De quaranta, vuit o deu són homes només. A banda dels músics, que també ens acompanyen en directe. 

Què aporta la coral? No deixa de ser un esforç, un compromís. 
Hi ha un component social, un punt de trobada, comunitari, i cantar uneix moltíssim. Però a banda, la veu és el nostre mitjà d’expressió i poder-ho fer en un espai lliure de crítica, de judici, crec que també ha de fer sentir bé, ha de tenir com una part terapèutica, emocional. 

Seguireu encoratjades?
Ara estem en un punt molt interessant, amb la gent molt animada, molt compromesa. 

I sumeu públic. 
Hi ha gent que ve a tots els concerts, molt fidelitzada. Això, és clar, s’agraeix.