Josep Cuello Subirana (Manresa, 1948), biòleg i docent, ha recorregut els Pirineus durant dècades. Amb l’ull entrenat del naturalista i del lector apassionat, signa ‘El camí dels llacs’ (Ònix)


Un camí dels llacs en 68 quadres? 
El llibre és un dietari il·lustrat, i per això en cada capítol parlo d’un llac, d’un indret, d’allò que l’envolta i que a mi m’interessa. El camí dels llacs, el títol, conté les dues parts que més m’interessen del Pirineu: els llacs, o ivons, que en cada lloc en diuen d’una manera, i d’altra banda, els camins, i amb els camins, la gent que va caminar per ells. 

Sona atractiu.  
Allò que deia Josep Maria Espinàs al Viatge al Pirineu de Lleida, que “caminar és l’única manera literària de viatjar”: camines, vas a poc a poc, entens millor les coses i, si no, t’entens a tu mateix. 

Racons especials, encara que tots li agradin, ja ho sabem. 
Doncs diré que m’interessen molt les veus dels que ens han precedit. Així que he aprofitat per llegir i descobrir testimonis. Molts han escrit d’Andorra, per cert. Des d’en Ceferí Rocafort a Alfred Tonnellé. O Francisco Zamora, aquell magistrat espanyol que tant va escriure sobre Andorra. 

Moltes pàgines, sí.  
No sabria quedar-me amb cap lloc en concret, però ja que parlem sobre Andorra, diré que els llacs de Tristaina és un dels indrets per on he anat sovint. En un parell o tres d’horetes fas la volta, un indret per veure la vegetació pirinenca i bellíssim. El problema, és clar, és que al centre de l’estiu està massificat. Com tants altres racons del Pirineu. 

Per fer el llibre... 
Són recorreguts que he anat fent al llarg del temps. És un recull dels meus records de les estades al Pirineu des de fa seixanta anys, quan vaig començar a anar amb els pares. Però en les últimes dècades hi he anat molt, molt sovint, també per la meva ocupació, perquè soc naturalista i m’interessa l’ecosistema, tan fràgil. També soc pescador. 

Caminar, mirar, llegir. 
El Pirineu ha canviat tant, si llegeixes aquells autors. Per exemple, les fondes: pràcticament tots les deixaven molt malament en comparació amb les que hi havia a la cara nord, la part francesa, que estava molt més desenvolupada. Vas veient molts detalls.

Per exemple? 
Tonnellé era un noi que havia estudiat música, art, història, literatura, i tenia una sensibilitat molt acusada. Es nota quan escriu. Hi ha una escena magnífica des del meu punt de vista: s’atura en un poblet de la Franja, a la Ribagorça, i ha de sopar i dormir en un lloc on no hi ha fonda. 

El devien acollir.  
Explica el sopar, en casa d’un ric del poble. El conviden a un sopar on hi ha guatlles, intercanvia unes frases en llatí amb el fill del propietari, ballen... i ell comenta “és l’hospitalitat del qual l’hospitalitat encara no era un negoci”. 

Interessant reflexió.  
L’hospitalitat era un privilegi de la gent benestant, la podien oferir els que tenien alguna cosa que els sobrava, els que no passaven necessitat.  

Des que vostè s’hi passeja també ha canviat el Pirineu.  
I tant! L’accessibilitat, o la urbanització, tot i que quan et poses a caminar, en uns centenars de metres, la muntanya és la muntanya. Encara que hagi canviat la freqüentació, és clar, que afecta els ecosistemes dels llacs. 

Fràgils, deia.  
La massificació no comporta res de bo. Tot i que no soc dels que pensen que s’han de prendre mesures com vendre entrades. No, qui té gust per la natura hi ha de poder accedir, però no cal que hi anem tots el 10 d’agost. 

I els llacs... 
Són molt fràgils perquè són oligotròfics, que vol dir que hi ha pocs nutrients. Aleshores, tot funciona d’una manera subtil i la idea aquesta de l’ecosistema, on el conill es menja l’herba i la guineu es menja el conill, aquí és més delicat: no hi ha aquesta herba i el seu paper la fan les algues microscòpiques. Si hi ha més nutrients es produeixen canvis molt grans. A banda, tot el que hi ha a la vora d’un llac, incloent-hi les deixalles dels humans, acaba anant a parar a les aigües abans o després, arrossegades per les pluges.