“Tots som bones persones, el mal comportament ve de l’entorn”

Waterpolista (la pel·lícula 42 segundos narra aquella gesta olímpica), ‘Hermano Mayor’ televisiu, fins i tot fugaç director de Juventud al govern de Díaz Ayuso, Pedro García Aguado ofereix avui (19 h) una conferència al Claror lauredià 

Personatge de pel·lícula. 
Més que un personatge, va ser un equip de pel·lícula. Alguns companys no han volgut prestar el seu nom i desllueix una mica, però el que vam fer com a esportistes, els entrenaments... va ser de pel·lícula. 

S’hi agrada?
Sincerament, crec que han dibuixat un personatge jove, eixelebrat... El paper de Jaime Lorente està molt cuidat. Però tots plegats han fet una molt bona feina per recordar aquella història.

Per aquí no som gaire donats a reconèixer la nostra pròpia èpica.
Cert, és una cosa cultural. Guanyar una plata en uns Jocs i quatre anys més tard, un or... Recordo titulars del moment, que amb una plata deien “el waterpolo espanyol ha fracassat”. Ja veus. Sort que ara l’esport espanyol ja és una marca. Però per desgràcia per aquí no ven l’èxit, sinó el fracàs. Com a periodista bé que ho sabràs. 

Ens encanten els titulars negatius. 
Com que jo en tinc d’ambdós, de fracassos i d’èxits, em moc bé. 

Què li va dir a cau d’orella a Jaime Lorente perquè fos vostè? 
Que li donés humanitat. En el primer guió el personatge estava dibuixat d’una manera molt frívola: un paio que no respecta res, que només busca diversió. Li vaig demanar que donés al personatge una mica més de transcendència. Un xaval criat als carrers de Madrid, que va viure el divorci dels seus pares... Les seves actituds tenien un rerefons. Volia vèncer la por. 

I ho ha aconseguit? 
En això estic. He patit molt però he après molt del patiment i d’aquí bec per ajudar els altres, porto vint anys acompanyant la gent. 

Trenta anys: què en queda? 
Sobretot un grup de nois molt joves, la seva ambició d’arribar al cim, amb aquell entrenador que ens va fer les mil i una canallades per portar-nos als Jocs del 92. Queda l’aprenentatge. Haver aportat el millor de nosaltres. 

Amb prejudicis. L’esport és ideal per generar models per als joves, però ara triomfen els  ‘influencers’.
Tu mateixa ho dius, és un prejudici. Segur que alguns han arribat a l’èxit ràpidament, però després s’hi han de mantenir, i segur que exigeix un gran esforç. En aquell equip de waterpolo també vam fer el d’aguantar deu anys en l’elit. 

Però es ven la imatge de ‘pelotazo’. 
Potser perquè no es comunica bé, i  sí, es ven la idea d’enriquiment ràpid.  Per jugar a videojocs davant una càmera guanyaràs un milió d’euros? No: darrere hi ha un equip, una estructura, feina. Però sí, hi ha quelcom sociològic que fa que s’inculqui l’èxit fàcil i es genera una insatisfacció. 

D’addiccions?
El consum d’alcohol i altres substàncies per calmar aquest gran malestar que genera no assolir les metes immediates que ens diuen que hem d’assolir per ser feliços. 

Què s’aprèn fent televisió? 
Doncs la primera cosa, saber que és una feina, però que està exposada a molts ulls, a la crítica, a l’adulació, al reconeixement, de moltes persones. Et dona un aparador. D’una banda, t’aporta certa  autoritat; de l’altra, però, la televisió és una fórmula de consum ràpid i sembla que en 50 minuts solucionis la vida d’una família. I no, ni de lluny.

Un intervencionista familiar? 
Un professional que des d’allò que ha estudiat, ha après, ha viscut, acompanya famílies a entrar en la roda del canvi. 

Violència filio-parental: tremend.  
S’ha d’entendre el comportament, fins i tot quan és bèstia. Però hem de fer una distinció entre el ser i el comportar-se. I s’ha de buscar l’origen en el model educatiu que potser ha generat una tirania en el comportament dels fills. 

Som el bon salvatge a qui la societat corromp? O a l’inrevés? 
Aquí hi ha el debat entre Nietzsche i Rousseau i jo estic més de la banda de Rousseau, sí, que en essència som bones persones i el trastorn del mal comportament ve de l’entorn. Cada persona és ella i les seves circumstàncies. Però s’ha de produir una socialització, també. 

Què ensenya estar en política? O a prop del poder? 
Vaig estar sols sis mesos i en un càrrec executiu: vaig tocar poc poder. Però sí vaig poder comprovar que està fet per a un tipus de persones especials, que no tenen res més a la seva vida. Jo tenia altres àrees de treball. Ni tan sols connectava molt ideològicament amb el partit que m’hi va posar. Però vaja, no va ser una mala experiència per a mi. 

Més prejudicis: un intervencionista per fer entrar en vereda els polítics? 
Tots els éssers humans necessitem algú que ens assessori. També per gestionar les emocions, i d’això van curts molts dels que estan a la cosa pública.