Treballador de ferro

Quina és la sensació d’un arquitecte quan passeja per la ciutat i, aixecant la vista, hi veu el seu treball? A vegades, confessa Pere Aixàs, agafaria la goma d’esborrar i poliria algun detall. Cinquanta anys d’ofici donen per a molt

 

Els companys de professió, és a dir, el Col·legi d’Arquitectes, acaba de reconèixer, amb el premi Xavier Pla acabat d’institucionalitzar el mig segle d’ofici de Pere Aixàs (Escaldes, 1947). El premi a un pencaire, diria ell, perquè així és com es veu, com s’explica. Darrere hi ha la imatge del pare,  que pujava a peu a Encamp si tenia feina per allà: “Era aquella generació que volia prosperar i ho van fer a base de feina dura”. 

 

La família, originària de la Seu, es va instal·lar a Andorra el 1946. El pare, i abans l’avi, van treballar el ferro. Fins i tot ell va haver de passar pel taller i ajudar en la forja. A casa calia treballar. Després, la família tindria un negoci d’instal·lació de calefaccions, l’anhelada millora que permetria al fill pensar en una carrera universitària. Per què l’arquitectura? “No sé ben bé, només sé que volia fer una carrera tècnica. No era molt de lletres i tampoc no hi havia tantes alternatives com ara.”  Va triar una mica a cegues, “però la vaig encertar”. Segurament perquè a l’Escola d’Arquitectura, a Barcelona, va ensopegar amb professors com Sostres, Correa, Coderch. “Sort d’ells, perquè vaig coincidir amb una època molt dolenta a la universitat, sempre amb la policia per allà dins”. Fins i tot es van passar un curs, el del 1968, quasi sencer amb les aules tancades: “Sort que érem autodidactes, que ja sé que sona difícil, però deu ser perquè teníem moltes ganes de fer coses”. 

 

Per algú que recalava des d’Andorra en aquella Barcelona convulsa els temps eren difícils. “Jo, per exemple, no tenia passaport. Anava amb un paper que m’havia fet el bisbe dient que era d’aquí i para de comptar”. Així que millor era mantenir-se com un observador prudent de l’explosivitat política del moment. “Però estàs allà i és difícil que no t’agafi, ho vius, encara que procures no involucrar-te políticament... en ser estranger”. 

 

Anar a la seva, dedicar-se a l’arquitectura, era la consigna que es donava. Escoltar, quan podia, professors com Coderch. “L’he seguit sempre, en tota la meva arquitectura, he fet un treball molt paral·lel a allò que ens ensenyava.” És a dir? “Una arquitectura sòbria i simple però molt elaborada i estudiada, moderna, sense floritures”. S’hi ha mantingut fidel tota la vida, pràcticament des que, encara a tercer curs de carrera, va projectar la casa familiar, al número 54 de l’avinguda Meritxell. “Era una mica ignorant encara, però vaig intentar fer una cosa maca, diferent”. 

 

El 1970, acabat de sortir del forn, ja va muntar a Barcelona el primer despatx, Estudi MAD: cinc arquitectes joves que en pocs anys, el 1976, ja es feien creditors del premi FAD al millor edifici de Barcelona per un immoble a Sarrià. El 1980 repetirien, en aquest cas, en la modalitat de restauració, després de reformar un antic edifici de Seat a General Mitre per reconvertir-lo en escola. També s’endurien un Premi Nacional. “No fèiem molts calers però érem prou coneguts: treballàvem molt tots els projectes: hi fèiem voltes i voltes i voltes.” 

 

A la dècada dels vuitanta es va instal·lar ja a Andorra. El primer arquitecte del país després precisament de Xavier Pla, rebla. Eren temps de batallar. Com amb el projecte de la duana: l’únic pràcticament que va haver de reformular perquè la idea inicial era massa innovadora, amb unes carpes i un element central rodó. “Em van dir que d’església de Santa Coloma ja en tenim una”. La Casa Comuna d’Andorra a Vella és un dels treballs que assenyala amb orgull. L’actual Centre de Congressos o els Serradells. A Escaldes, Illa Carlemany en col·laboració amb un despatx barceloní. També treballaria amb Alfons Valdés (tots dos van coincidir al Grup Taure) en els edificis de la CASS a Prada Casadet. “Tot i que normalment sempre he treballat sol”, cosa que implica “la dificultat que no tens qui et critiqui”. Sobretot quan es treballa en un territori, una orografia, que planteja reptes constants per adaptar-hi els edificis. “He hagut de fer formes raríssimes, difícils d’executar”. 

 

I ara? “Doncs ara és un suma i segueix. No tinc ni la més mínima intenció de deixar-ho estar”, conclou.