Es jubila després de tota una vida dedicada al bosc, els últims dotze anys, a Integra Pirineus, on demà li dedicaran un petit acte d’agraïment i comiat.  El bosc, assegura Fidel Chinchilla, el porta a la sang

Un home de bosc. 
Sí, sí. Jo soc d’Albacete, vaig venir cap a Andorra el 1974, perquè els meus germans hi eren, i m’hi vaig estar un parell d’anys. Treballava en una planxisteria, però no m’agradava, allà, tot el dia tancat... Així que vaig baixar cap a la Seu. 

Necessitava respirar aire lliure.  
És clar, a casa, des de petit, m’agradava anar amb la gent que treballava al bosc. Era una granja, amb animals, tot plegat, així que ja venies una mica adaptat. Però la resta, ho vas aprenent en el dia a dia. Com ara, no us penseu que això ha canviat gaire. 

L’ofici sí que deu haver canviat.  
I tant! Per començar, abans t’estaves quinze dies a dalt, a la muntanya, hi dormies i tot. Les nits que hauré passat dormint als peus dels matxos... 

No sembla molt segur.  
A la barraca de la Trava, per exemple, hi havíem dormit molt, amb dos matxos i els companys. Havies de vigilar si l’animal movia les potes... i si cagava ja ni t’ho explico. 

El treball en si era més dur? 
En principi treballàvem amb animals, és clar, després ja van entrar els tractors. Sí que tenim maquinària menys pesada, abans una serra podia pesar quinze quilos la gran; ara ni la meitat. Tampoc no hi havia tantes mesures de seguretat, ni guants, ni protecció ni res. Les mans nues, uns pantalons d’aquells blaus ben  barats i unes xiruques. 

A Integra, hi va entrar fa dotze anys.  
Sí, jo era autònom i em van venir a proposar. Ja tenia jo 52 anys. Fixeu-vos que havia començat a treballar al bosc amb disset, així que... Vaig arribar l’any següent de la fundació d’Integra Pirineus, el 2012.

Per aquí ha tingut un bon grapat de gent sota la seva tutela.  
Sí, sí, un bon gruix que hi han passat. Fixa’t que només una noia. Però sabeu? Ara la gent no dura gaire, de seguida miren de marxar a fer una altra cosa. Venen perquè no tenen una altra feina, no perquè els agradi el bosc. 

Una feina dura. 
Per a mi és més dur estar en una obra. Al bosc ets lliure, vas fent la teva feina sense que ningú et vigili... 

Fan una feina necessària per a tots.  
Sí, bé, però quan estàs allà, treballant, això no t’ho planteges, ho fas perquè ho has de fer. Ara, et dic que a mi m’agrada molt. Per exemple, passejo per la muntanya i em fixo on està ben treballat, com han tallat, com han desbrancat si han sabut o no fer-ho. 

Digui, digui. 
Doncs fixeu-vos si hi ha un arbre tallat, que la soca estigui a la mateixa alçada, sense un esglaó al mig per aquí i per allà. O si n’hi ha molts, que tots estiguin a una mateixa alçada...

El pitjor de l’ofici? 
La processionària... i difícilment te n’escapes. Pica tant que arribes a gratar-te amb una navalla. 

Es deu conèixer la comarca pam a pam.  
I tant! En quaranta i escaig d’anys ja podeu comptar que he recorregut tota la comarca. Vaig amb un company i vaig assenyalant “aquí he estat, aquí també” i em diu: “a veure quan passem per un lloc on no hi hagis estat”. 

Si tindrà records! 
Alguns de gens bons, la veritat. Cap al 1978 crec que va ser, vaig veure com es matava un company. Li va caure l’arbre a sobre. Jo pensava que s’aixecaria, perquè només l’havia tocat amb la branca més alta, amb la punta, al cap. Però no va ser així. Això no se t’oblida. 

Ho imaginem.  
I hem estat a llocs on era molt difícil treballar. Recordo un cop a Bellpui, a prop de Noves de Segre, des de la carretera no semblava tan inaccessible, però vam patir molt. 

Aquí el trobaran a faltar.  
Ningú és imprescindible. 

I ara què? 
Tinc l’hort, amb ovelles i un gall que es diu Titànic, el va batejar un nen.  Caminaré per la muntanya. M’agrada anar-hi tot sol. Fins a llocs com la font dels Espàrrecs, a sota del Cadí, l’aigua més fresca que haureu begut a la vida.