‘Trabaja como un nórdico, vive como un mediterráneo’. És Agustí Peralt qui ho proposa.  Fem-li cas, que a banda de trajectòria professional, és doctor en Administració i Direcció d’Empreses i MBA per ESADE

No sé si dir-ho molt alt, però està vostè parlant amb una afortunada: teletreballo. Millori això.
Sabeu que el teletreball el van inventar els venedors, en realitat? Van ser els primers que treballaven sota el seu propi domini i organització, als quals  la companyia va entendre que havia de deixar lliures. Amb normes com ara els divendres a la fàbrica, per parlar-ne... 

Moltes empreses encara el tenen malvist.
Si pensem que per tenir la gent subjecta a l’oficina en tindrem millor control, anem malament, perquè qui vol escaquejar-se ho fa allà on sigui. Cert que una mica de presencialisme facilita que les coses es parlin més. Què vol dir? Que el teletreball no funciona? En absolut. Però requereix organització, alineament. En ocasions, l’excés de flexibilitat es poden deteriorar lentament i podria ser un risc. 

No sé si censurar això perquè no ho vegi el director. 
Aquí necessitem veure’ns i tocar-nos, per comprovar que les coses funcionen. També hi ha qui aposta per un presencialisme total... i tot i així no són productius. 

Entrant més a fons en el llibre... això de treballar com un nòrdic?
Lligant-ho amb el teletreball, el mediterrani fa un esforç perquè les relacions de treball tinguin una component personal més gran. En ocasions, fa que després aconsegueixes que alguna situació es desencalli gràcies a la relació personal. Aquí hem de dir als nòrdics que també poden aprendre alguna cosa de nosaltres, que aquesta flexibilitat en un dinar que s’allarga no és dolenta. 

Un nòrdic retreu que no es resolgui la feina àgilment, aquí alguns escalfen cadira, està ben vist. 
És la part en què hem de reconèixer als nòrdics que ens porten distància. Això ens passa sovint. Algun client nostre l’han traslladat a Noruega, a Islàndia, i es troba que qui es queda més hores del que està estipulat el consideren un mal exemple per als equips...

... aquest cap, que no té casa? 
Se suposa que amb una bona organització, amb les teves hores de feina has d’arribar a tot. Què passa? Que el mediterrani sovint està mancat d’una bona organització i és per això que les hores no donen de si. Al final: qui concilia i té una vida més equilibrada?

Nosaltres no pas.  
Als països nòrdics el compliment d’horari i conciliació és molt superior... encara que no tinguin després el nostre clima per gaudir del temps lliure. 

Aquí sempre ens proposem retallar jornades per llei. 
Hem d’entendre que la forma d’avaluar els treballadors és per resultats. El problema és que requereix un esforç per part del líder. La discussió de si són 35 o 38 o 40 hores és banal. Què fem perquè cadascú assumeixi compromisos en els objectius i com corregim si no surt? Aquesta és la qüestió. 

En hostaleria, comerç...  
Per això creiem en la flexibilitat, per adaptar-se a les diferents casuístiques.   Mirem la restauració: hem treballat amb restaurants amb estrelles Michelin i els marxava el talent a causa dels horaris. Què van fer? Van buscar fórmules flexibles i encertades. N’hi ha que només obren el cap de setmana o a partir de dijous buscant que la gent tingui vida, o tot acaba malament. 

Al Bar Manolo no li serveix. 
Espereu, espereu, que també ho vam implementar en restaurants familiars, on es fa un menú per vint euros, i va servir. Sí que hi ha fórmules d’autoocupació que són complexes, sí... però tenen l’avantatge de no tenir un cap. 

El contingut del llibre... 
Procedeix de l’experiència amb els nostres clients europeus, sí, en part. També resulta que al nostre equip hi ha un holandès. El desesperàvem amb reunions més llargues del que cal. Jo li deia que cal no ser tan assertiu i taxatiu, sinó anar teixint relacions. 

Això li dic al meu ‘dire’: l’estic rascant fent un cafè amb algú, però després el tindré a mà. 
La cosa és que les hores no donen de si i acabem fent més hores que cal. Per això s’han de combinar els dos models.