Caramellaires per tradició i per afició: quatre dècades fa que surten a cantar cada Pasqua pels carrers de la Seu d’Urgell els germans Josep i Joan Farràs. I encara que és l’objecte d’aquesta conversa, la cosa no queda aquí, perquè en Joan forma part de l’Orfeó Andorrà i tots dos, de la Coral Signum.

Caramellaires de llarg recorregut. 
Josep Farràs: Prou que sí. Trenta-vuit anys, des de mitjans dels vuitanta. De director teníem el Josep Maria Pampliega, un gran director. Com ara, eh!, que el Lluís Obiols també és molt bo. 

N’estem convençuts. 
Josep F.: Cantàvem a tres veus aleshores. Tenors, barítons i baixos. A mi em feien cantar de tenor. Havíem arribat a ser, entre músics i cantaires, un centenar. Venia un contrabaix, acordió, trompeta, fiscorn. Només d’homes. 

Ale! Ja hi som! 
Josep F.: És que les caramelles són les cançons que els joves feien a les noies. Ara, com que no hi ha quòrum, en alguns casos també hi han d’entrar les dones. Ara aquí ens hem reduït a la meitat. Es nota molt. 

No s’animen.  
Josep F.: És un cant popular, no s’exigeix cap preparació, ni que tinguis una gran veu, només que t’agradi cantar. 
Joan F.: No passa res perquè cantis una mica malament. No és una coral, sinó un cant popular.  A banda [riu] m’he fixat que alguns fan playback. Això no cal que ho diguis.

Què els va dur, a vostès?
Josep F.: Mireu, en aquell moment es va crear la junta nova de la Germandat de Sant Sebastià, que ho va voler recuperar. Les caramelles s’havien fet tradicionalment. Si el nostre pare també les cantava! Però es va interrompre. 

Ja passa, ja. I per què? 
Josep F.: No sé ben bé. Crec que hi havia hagut alguna cosa amb els capellans, que no volien deixar cantar dissabte a la tarda. Com que és en Setmana Santa i l’Església en aquells temps decidia molt... Els caramellaires van plegar. 

Per fortuna va ser un parèntesi.  
Josep F.: Sí. I amb en Pampliega teníem un director per a cada corda, assajàvem per separat primer i després ens ajuntàvem tots. 

De tradició familiar els ve, diu.  
Josep F.: El pare cantava. I també la meva germana. I el meu germà és a l’Orfeó Andorrà, i estem també a la Coral Signum, així que... Ja de petits havíem estudiat música.

Doncs miri que a l’Orfeó, i imaginem que en altres corals, sempre es queixen de manca de veus masculines.  
Josep F.: És un problema que arrosseguem tots, sí. La joventut d’avui en dia no s’hi anima. En ve algun, això sí. Però diria que el més jove que canta caramelles amb nosaltres ja passa dels quaranta anys. Al meu modest entendre, la joventut d’avui en dia volen cantar sense assajar, i no pot ser. Quan vam començar assajàvem tres cops per setmana! Ara, un. 

No tenim temps o no tenim ganes?
Josep F.: No sé, no sé. Ganes probablement. Tot és respectable, vaja. A la coral, assagem i només som tres tenors, dos contralts, quatre baixos... I havíem començat que érem un grup gran. 

Les peces.
Joan F.: Ja diem, són cants a les noies. Potser interpretem una vintena de diferents. Les tenim ben assajades, després de tants anys. Hi ha sardanes, valsos i havaneres. 

En tot cas, quan canten els mals espanten? 
Josep F.: Les caramelles ens donen molts bones estones. Quan acabem, amb el que recollim ens fem un bon dinaret. També compensa del sacrifici, oi?, perquè sortir de casa a l’hivern a les deu de la nit per anar a assajar...

Se n’ha de tenir ganes. 
Josep F.: Prou. 

En tants anys, tindrà per explicar... 
Josep F.: Algun cop vam cantar nevant. Seria de tan bé com ho fèiem. El director va dir “pleguem”, que no hi havia públic. I he de dir que habitualment n’hi ha molta, de gent que ens escolta. 
Joan F.: Hem viatjat, hem anat a cantar per Catalunya o el sud de França.