Un alcalde prou ‘andorrà’

Millor no el fem emprenyar, perquè, saben? amb aquesta cara de bon jan i el posat un pèl tímid,  “no soc tímid, però tampoc d’estar fent postureig tot el dia a les xarxes”, ens corregeix, resulta que pot ser un as de la motoserra i potser fa tabula rasa amb els nostres caps. O els que se li posin per davant: ja veurem en la no tan llunyana campanya electoral, si l’empra i com. El cas és que Francesc Viaplana (la Seu d’Urgell, 1981) assegura que se sent tan satisfet, i no li cau cap anell, desbrossant un bosc com fent d’alcalde. I si a la brigada de parcs i jardins li falten mans?, el reptem. “Que m’ho demanin, que m’arremango”. 

El cas és que Viaplana és la raó vivent que deixa sense arguments aquells que, a banda i banda de la frontera, s’obstinen a ignorar-se. L’àvia materna, de Sorpe, va seguir el mateix camí que molts altres pallaresos emigrant cap a Andorra. Incloent-hi el que seria el seu home, que després de fer oficis diversos va acabar a la brigada d’obres del Comú escaldenc. La branca paterna procedeix de Bescaran i també al Principat es van creuar els camins dels pares de l’avui alcalde de la Seu. Les dues germanes grans hi van néixer; ell ja va veure la llum a la banda sud de la frontera, just l’any que la família s’hi va traslladar després que el pare es tragués unes oposicions per treballar com a infermer al Seguro, com s’havia dit tota la vida. La mare va trobar la manera d’aixecar la família, treballar i estudiar fins a treure’s la llicenciatura de Filologia Catalana. Després entraria com a professora al col·legi Sant Ermengol. 

L’ara alcalde va agafar el relleu a finals d’any, en aquell pacte entre ERC i Junts per repartir-se el mandat, és un producte del barri de Santa Magdalena, allà on obrien la porta de casa per jugar al carrer sota l’advertència “quedeu-vos al barri, no a la Seu”. En aquells temps, com que granges com ara la de cal Codina li quedaven a prop, deia que de gran seria pagès. El desig es va concretar en una enginyeria tècnica forestal a Lleida els anys de la descoberta, confessa, “i no vaig ser el millor estudiant”. El projecte de final de carrera, per cert, el va empènyer cap a Andorra: va estar a Patrimoni Natural per estudiar els bioindicadors dels isards. 

No obstant això, va entrar al món laboral per una altra porta: com a interí al departament de Governació. “Res a veure amb la meva formació, és cert, però em va permetre trepitjar bé el territori, just en un moment, durant el govern tripartit en què es van desplegar els serveis territorials”. Mentre, reconeix, tenia un ull posat al seu sector. Per fi li va arribar la possibilitat d’entrar, i acabar sent soci, en una empresa d’enginyeria de Montellà. Tant li tocava treballar en projectes d’ordinació forestal o prevenció d’incendis com agafar la desbrossadora. “M’agrada el treball físic, de camp, però també projectar”. 

I la política? “Sempre em va interessar, sempre vaig estar en cercles independentistes i no me n’amagava; a casa se’n parlava, tot i que no fossin militants ni res”, així que amb el tombant de mil·lenni va començar a l’Esquerra que aleshores per aquí encapçalava Jordi Ausàs. “Un dia li havia dit a un amic ‘si mai us he d’ajudar...’ i em vaig trobar amb la butlleta de militant sobre la taula”. Va anar a les llistes d’Ausàs i Miquel Caminal, fins que li va arribar el moment, a les passades municipals, d’encapçalar-les. 

Periple
Mentre, va fer un periple com a president de la secció local d’Esquerra i de la federació de l’Alt Pirineu. Va ser vicepresident del Consell Comarcal en el passat mandat “i vaig deixar la feina a l’empresa privada, que no es digués que barrejava”, adverteix. Així que quan el grup va decidir sortir de l’equip de govern necessitava feina: va fer de motoserrista en una ADF, una associació de defensa forestal. “No vegis com vaig gaudir, tot el dia a la muntanya, aquells mesos” –i amb la motoserra a la mà, no se’n descuidin–. Però era una substitució, explica, i va haver de fer una volteta per les oficines d’atur. Curta, per sort per a ell va sortir una plaça interina de suport a l’administració i la va guanyar. 
Era el 2017, ja saben, l’any de l’1-O, que el va portar al Parlament. Però Viaplana –i això, i la manera com encara li tiben les costures quan ha de dir coses de polític, el converteixen en ésser humà recuperable– diu que valora massa veure créixer els fills i que prefereix la política local, la del tu a tu. Així que adeu escó, benvingut bastó d’alcalde.