Resulta dubtós que s’hagués plantejat Andorra com un preludi de retir daurat i de dolce far niente entre muntanyes perquè de lluny estant ja se li endevina un aire d’home dinàmic i poc procliu a ensomnis d’estilita. Però si així hagués estat, s’hauria equivocat de ple, perquè a l’ambaixador d’Espanya Àngel Ros (Lleida, 1952) a Andorra li esperaven una pandèmia, la primera visita d’Estat d’un monarca i una cimera iberoamericana. Així que de pocs passeigs hieràtics contemplant els Set Poetes haurà tingut oportunitat de gaudir d’ençà que a l’agost del 2018 va ser nomenat per al càrrec.

L’exalcalde va irrompre a Prat de la Creu amb un perfil marcadament diferenciat dels predecessors. Procedint del món de la política i no de la rigidesa diplomàtica,  ha portat amb ell aires de renovació: ho va demostrar aquell vespre confús de la reobertura de la frontera després de les setmanes de confinament, quan simplement va agafar el cotxe a mitjanit per atansar-se a les garites policials del riu Runer i comprovar amb els agents si rebien les ordres pertinents. Amb un WhatsApp traient fum i la resta del personal de l’ambaixada dormint a casa, reconeixen. El perfil heterodox es manifesta en la manera com agafa telèfons sense manies per trucar aquí i allà quan li sembla que cal, confessen els col·laboradors propers. “I rep qualsevol que no necessiti, escolta tothom”, hi afegeixen. La premsa n’és testimoni: pocs predecessors han tingut un accés directe tan senzill,  “és més alcalde que ambaixador”, reflexiona una redactora que hi ha de recórrer amb una certa freqüència. S’exposa, es mulla, sense esperar les directrius del departament de comunicació a Madrid on les 126 ambaixades han de consultar. Això també li reporta algun tràngol: la premsa, ja se sap, som mala gent. Però després del calentón del moment les aigües tornen a la llera en minuts i no és home rancorós, asseguren els que l’envolten. Hi està habituat.
    
De fet, si no un retir daurat, sí que es pot suposar que Andorra li reparava l’oportunitat de certa pau mental després de marcades desavinences amb els lleidatans (una part, per descomptat). L’afer del lliurament de les obres de Sixena o les posicions constitucionalistes (parlar de reconciliació no està de moda en cap bàndol) el van posar en l’ull de l’huracà. “L’últim any a la Paeria va ser molt dur”, va reconèixer a un mitjà del Principat poc després de la seva arribada. Algun mitjà català li va retreure un viratge durant els 14 anys d’alcaldia: hi va entrar com un regenerador i modernitzador de la ciutat i amb un perfil catalanista per sortir-ne “aliat amb Ciutadans”. Josep Borrell, amb la proposta de l’ambaixada, li va oferir un glop d’aire fresc.
    
Al personal de la legació les maneres de fer els va sorprendre favorablement des de l’aterratge. “És bona persona, proper, i per treballar-hi, coneix les teves competències i deixa fer”, asseguren. La seva popularitat, que molta gent el reconegués i saludés, també els va cridar l’atenció durant les primeres setmanes. Ara ja s’hi han fet.
    
Ros, fill i net de ferroviari, procedeix d’una família on el franquisme va fer estralls: el pare va sobreviure la batalla de l’Ebre per acabar en un camp de concentració a Saragossa, mentre que altres familiars coneixerien igual destí, a les presons del règim o com a exiliats captius a Argelers. Ell, després d’una infantesa  lleidatana amb la grisor de l’època, el 1969 va marxar a Barcelona per estudiar Físiques (després, iniciaria carrera professional en la informàtica).  Seria aleshores que se li despertés definitivament l’interès per l’acció política, afiliant-se al PSUC. Després d’una militància no gaire llarga es va passar al PSC. El 2004 va rellevar (una sorpresa, al moment) Antoni Siurana, que portava al capdavant de la Paeria des del 1979.
    
En aquest maremàgnum d’esdeveniments que ha estat la vida des de la seva  arribada al Principat no sabem si a Ros li ha quedat gaire temps per practicar el piano, però sens dubte, i com tantes famílies a banda i banda de la frontera, ha ansiat sobretot veure els nets. Tres. “Una persona pot no tenir fills, però no es pot permetre no tenir nets”, sol dir.