Un carrer a cada poble

Dissabte a la nit, a la Seu Vella de Lleida, les tres integrants del grup Krregades de Romanços feien allò que durant aquest llarg i trist any d’hibernació a penes s’ha vist: presentar disc. Posaven així de nou sobre un escenari part de la ingent i laboriosa obra de l’infatigable Artur Blasco  (Barcelona, 1933), aquell home a qui el Pirineu va obrir les portes per murmurar-li a cau d’orella unes cançons que si no segurament haurien quedat irremissiblement perdudes. Les cases pirinenques li van franquejar l’entrada, el van convidar a vi i cervesa, a dinar, mentre la padrina li cantava El gall negre o Les cobles del Peirot. “Això només ho pot fer qui es guanya el respecte de la gent com ell”, diu qui li ha fet d’editor en tantes ocasions, Marcel·lí Pasqual. “És un home que es mereix un carrer a cada poble del Pirineu, per tant com ha fet per l’autoestima de les seves gents”, rebla l’escriptor (i músic eventual) Albert Villaró. 

Plaça o carrer a banda, sí que el 2021 –per què no?– seria el moment de desencallar el Centre Artur Blasco de Cultura Popular Pirinenca, iniciativa anunciada el 2018 per l’aleshores consellera de cultura Laura Borràs durant una visita a la Seu i de la qual no s’han tornat a tenir notícies. “Aquest centre hauria de divulgar l’obra dels creadors del Pirineu d’una manera molt contemporània”, va apuntar aleshores Borràs.

Home d’hiperactivitat demostrada, abans que la pandèmia es desfermés havia engegat un duet amb el guitarrista portuguès Yannick Lopes, pas més recent (amb el documental dedicat al compositor lleidatà Emili Pujol) de la llarga i rica trajectòria d’un home que, per damunt de tot “sap escoltar”, ha sabut escoltar les veus del Pirineu. 

Barceloní de naixement i biòleg de formació, va recalar al Pirineu com a funcionari del ministeri d’Agricultura i es va instal·lar a Arsèguel. Això després d’haver voltat pels països nòrdics i d’haver estudiat música al Conservatori Superior de Música de París. Aquest periple frontera enllà es deixa sentir en les seves maneres exquisides, en una manera de parlar deixant anar només les paraules justes i crear darrere seu aquella sensació que “ha dit justament allò que volia i no una altra cosa, l’ha clavat”. És algú a qui defineixen en termes com “encantador” i “atent”.

Blasco, folklorista, investigador, divulgador incansable, músic, és un personatge indispensable, polièdric, que ha tocat tots els pals i tots de manera magistral, insisteix Villaró. Com a recopilador del cançoner (més de 1.500 tonades salvades de l’amenaça de l’oblit) ha realitzat una feina que sense ell s’havia fet a mitges i malament. Ell hi va posar la constància d’anar casa per casa i guanyar-se la confiança per fer a la padrina cantar el  Peirot. 

També a Noruega s’arrela una de les altres grans contribucions: va ser allà on va sentir un so, el de l’acordió diatònic, que li va resultar familiar. Una revelació que comportaria un propòsit, el de recuperar un instrument que havia estat expel·lit “cap a les perifèries d’Europa”. Com a divulgador, glossa Villaró, va animar la gent jove del país a interessar-se per l’instrument mentre aconseguia erradicar la nociva idea que la música folk del país era cosa de kumbaiàs i poca cosa més. Això passava a casa en uns moments en què arreu d’Europa sorgien grups de folk extraordinaris. El Pont d’Arcalís “va ser el vehicle idoni per posar en primera línia aquestes músiques recuperades”. Així, molts els recordaran enfrontant-se no només a l’escenari i al públic, sinó als elements mateixos: tocant en una festa major d’Estamariu mentre plovia a bots i barrals i els irreductibles aguantaven l’aiguat bocabadats davant d’aquells músics genials, entre els quals l’avui plorat Jordi Fàbregas. “Van tocar per a vint-i-cinc de nosaltres, però com si haguessin tocat davant de 25.000". 

El seu repertori –el repertori de la terra– avui és la base d’infinitud de grups, com les Krregades que dissabte interpretaven a Lleida les cançons de A peu pels camins del cançoner. Però quan ell hi va arribar tot estava per fer.