Javier Tomás Bórnez convida a desfer mites i malentesos, a entendre el perquè del malestar silenciós. Es refereix a les altes capacitats, no sempre ben enteses. Dimecres, 18.30 al Roc Blanc

De capacitats, les nostres són més aviat baixetes. 
Es pensa que som persones més llestos, més intel·ligents, i jo mai no he representat tal cosa. Al contrari: he estat un caos, m’he equivocat molt, he estat molt nerviós... Em vaig trobar amb la paraula, neurodivergència, que no suposa que tinguis un cervell més llest, diguem-ne, sinó un cervell que es coordina i comunica de forma diferent. 

Però parlen d’altes capacitats.  
Perquè el cerebel és capaç de respondre a molts més estímuls de l’exterior. Això és positiu, perquè em fa aprendre; però també és negatiu, perquè mantenir l’atenció es fa més costós. Si alguna cosa m’agrada, com que tinc una alta capacitat, m’hi puc dedicar durant hores. Però si no em motiva, soc incapaç d’estar atent. 

Però això li passa a tothom... 
Hi ha una xifra, el set: està demostrat que jo puc percebre set vegades més estímuls que  un cervell normodivergent, normal, i quan una cosa m’agrada, m’agrada per set: m’hi puc estar tres dies sense dormir i centrat en això. 

Quin mal de cap! 
Gasto menys glucosa a l’hora de generar connexions neuronals. 

Sentim un puntet d’enveja. 
No, no, en absolut, perquè quan una cosa no m’agrada, també es multipliquen per set les dificultats per centrar-me en allò que he de fer. Per això mai no estudiava, mai no feia els deures... l’escola era un infern per a mi. I mira que ara em dedico a l’educació! Faig d’orientador educatiu al col·legi María Moliner. 

Aleshores...  
Has de saber com funciona el teu cervell. La meva escorça cerebral és més gruixuda: això em facilita que pugui introduir més aprenentatges, però també dificulta que no tinc una bona arquitectura del coneixement. 

...? 
És com Zara en rebaixes: hi ha molta roba, perquè hi ha molt d’espai, però puc trobar una informació fàcilment... o no fer-ho mai, perquè és com si aquest fos un cervell amb la síndrome de Diògenes. 

Costa de detectar? 
Quan parlem d’altes capacitats pensem en un infant que aprèn molt ràpid, que té un cervell de vell en un cos de nen, que és un geni... Resulta que és un arquetip, o una part, i en realitat acostuma a passar el contrari: nens amb dificultats adaptatives, molt nerviosos, jo per exemple mai no he tingut bones notes, excepte quan m’he presentat a oposicions. 

Aquí sí que molts l’envejaran.  
Aquí mobilitzava tots els recursos. Així, com s’identifiquen? Necessitem una prova de valoració de QI, però sempre pensàvem que havia de ser homogeni, molt bo en totes les àrees, equilibrat. Però si la major part dels cervells no són equilibrats, en el d’altes aquest desequilibri es pot multiplicar per set. 

Què vol dir? 
Hi ha qui és molt bo en llenguatge, com és el meu cas, o en matemàtiques, tot i que jo no ho soc per exemple, per a mi els números no signifiquen res, soc un negat per a física i química. 

Ja en som dos. 
Sempre ens van vendre també que són infants madurs, cohibits... i jo per exemple era tot el contrari, com molts daltres, precisament per aquesta capacitat de percebre més estímuls. Jo era el que sempre castigaven per parlar massa, per interrompre, per no prestar atenció. No sols no destacava per bon rendiment, sinó que semblava tenir el que abans es consideraven problemes de comportament. 

Ara és precisament orientador.  
Ara ho veig, que molts dels xavals amb aquestes conductes són precisament altes capacitats, però ningú els ho ha dit. 

Què suposa per anar pel món? 
Tenint un cervell amb capacitat d’extreure més informació, així anem per la vida. Però no us penseu que ajuda, tampoc. Precisament per aquesta quantitat d’informació, em puc perdre en el detall, no accedeixo a generalitzar... i hi ha molta gent que no troba un grup d’iguals i, per tant, no genera el sentit de pertinença. 

Això no sembla molt bo.  
De petit, a mi parlar de futbol, Pokémon i tot plegat no em motivava. Potser volia parlar d’altres temes. Per això són perfils que tenen problemes per relacionar-se amb iguals cronològics, perquè l’escola està feta perquè només pugui estar amb els de la mateixa edat. Jo em relaciono amb qui connecto, no necessàriament amb qui va néixer el mateix any que jo.